La Raquel espera a casa seva un home que ve a sopar. Però qui truca a la porta n’és un altre, en Fidel, un jubilat i pare d’en Toni, un noi que treballava a la mateixa empresa que la Raquel i de la qual va ser acomiadat fa uns dies. Què vol, en Fidel? Arreglar la situació. Això és el que diu. Però com? I què hi pot fer la responsable de personal? Per què ho hauria de fer?
Un mosquit petit,de Marc Artigau, es va poder veure només tres dies al Teatre Nacional i, tractant-se d’una obra ben escrita, d’un thriller magníficament interpretat i d’una història que amaga més del que mostra, ha estat tot un encert que l’Almeria Teatre l’hagi recuperat. De fet, Un mosquit petit mereixeria encara més recorregut perquè enganxa l’espectador des del principi i no el deixa anar fins a un final que, a més, és interpretable i suposa l’última picada d’aquest insecte aparentment innocu.
La base de l’obra és la conversa entre en Fidel i la Raquel. Una conversa forçada que domina aquest jubilat que defensa el seu fill per sobre de tot i que està decidit a aconseguir el que ell desitja. Els diàlegs contenen l’acció que no hi ha en una situació bàsicament estàtica però tensa, inquietant. Pep Cruz, en un paper que pot recordar aquell altre, magnífic com aquest, que feia a Soterrani de Josep M. Benet i Jornet, té una maduresa i un control absolut sobre els esdeveniments. Anna Ycobalceta s’ha de refiar més de l’expressivitat facial, i broda el paper, i Isaac Alcayde crea un personatge tan tendre com desconcertat.
Sota la trama, Un mosquit petit amaga una mirada sobre com tracta la societat els que són diferents, els que no són competitius i fins i tot qüestiona les maneres d’apropar-se a aquestes persones. Bon teatre. Més que recomanable. Satisfacció garantida.
