HISTORIADORSi hi ha un fet sorprenent en la vida i en la carrera d'Eric Hobsbawm (1917-2012) és que un marxista com ell hagi acabat sent, després de l'enfonsament del marxisme com a moda intel·lectual, l'historiador més llegit al món, respectat per la dreta i per l'esquerra, malgrat que no va fer cap acte de penediment, sinó que, ben al contrari, ha mantingut fins als últims moments -fins a How to change the world , publicat el 2011- el convenciment que les idees que van inspirar la seva vida segueixen tenint validesa en aquests moments de crisi del capitalisme.
Partint dels seus primers treballs sobre història social i sobre el moviment obrer, l'obra de Hobsbawm va culminar en les quatre "eres" (de la revolució, del capital, de l'imperi i dels contrastos), que integren la millor visió de conjunt dels temps contemporanis. Ho mostra el reconeixement d'un historiador de la dreta més combativa com Niall Ferguson, que es dedica en l'actualitat a combatre ferotgement contra la candidatura d'Obama, però que no s'està d'afirmar que el conjunt de les quatre eres de Hobsbawm és "el millor punt de partida que conec per a qualsevol que vulgui començar a estudiar la història dels temps moderns".
És una revisió completada per escrits posteriors com Entrevista sobre el segle XXI , les seves memòries i el ja citat How to change the world el que l'han portat a ser essencialment un intèrpret dels temps presents, conscient que aquest és en realitat el propòsit final de tots els treballs dels historiadors, ja que, com ha dit: "La majoria dels historiadors […] saben que en investigar el passat, fins i tot el més remot dels passats, pensen i expressen també opinions que concerneixen el present i els seus interessos".
Són uns temps dels quals Hobsbawm ha estat, abans que cronista, un testimoni privilegiat. Nascut a Alexandria el 1917, va passar la infantesa a "Viena la roja", en mig de les convulsions d'una societat que experimentava les conseqüències de la derrota a la Primera Guerra Mundial. Va viure a Berlín l'ascens de Hitler i va poder educar-se a Cambridge als anys 30, on tenia per veïns d'habitació Housman i Wittgenstein, i on va començar a militar en el comunisme en uns anys en què semblava que el capitalisme iniciava la seva davallada final.
Membre del grup d'historiadors marxistes britànics, amb personalitats com Christopher Hill, E.P. Thompson i Rodney Hilton, va mantenir-se afiliat al Partit Comunista després del 1956, quan la majoria dels altres l'abandonaven, com a conseqüència dels esdeveniments d'Hongria. Ell mateix ha explicat, a les seves memòries, el que significava en aquells moments "ser comunista", membre d'un partit que no tenia cap possibilitat d'arribar mai al poder a la Gran Bretanya, condemnat per aquesta afiliació a quedar exclòs de l'accés a les càtedres de les grans universitats, com els va passar també als altres membres del grup que havien abandonat el partit, com Hill i Thompson, que malgrat figurar entre les principals figures de la historiografia mundial del segle XX en van quedar igualment exclosos.
Renovador de la historiografia
En parlar en el cas de Hobsbawm de marxisme hem d'anar amb compte, però, de no confondre'l ni amb la retòrica buida del que va passar fraudulentament per marxisme a la França dels anys 60, ni amb el dogmatisme escolàstic dels països del socialisme realment existent , on les obres d'aquests historiadors britànics eren prou mal vistes, que és el que explica que cap dels llibres de Hobsbawm hi fos traduït.
Vaig conèixer fa anys una historiadora soviètica, membre de l'Acadèmia de Ciències, que havia assumit els condicionaments d'aquest escolasticisme fins a arribar a no adonar-se que existien. M'explicava que estaven preparant una història d'Europa i que els que s'ocupaven de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana mantenien grans debats metodològics que els impedien acabar la seva part del text: "Els que ens ocupem del segle XX, en canvi, no tenim cap problema; estem totalment d'acord". I consti que era una bona persona, que després es va sumar amb entusiasme al reformisme de Gorbatxov.
Hobsbawm, ben al contrari, havia contribuït a la renovació metodològica de la historiografia marxista amb els seus estudis sobre "la crisi general del segle XVII" i, sobretot, amb la publicació el 1964 del fragment de les Grundrisse de Marx dedicat a les formacions econòmiques precapitalistes, al qual va adjuntar una introducció provocadora, que incitava a lectures heterodoxes dels textos de Marx.
Un home d'esquerres
Més enllà d'una concepció dogmàtica del marxisme, l'obra de Hobsbawm és la d'un home d'esquerres, entenent el terme, com ell fa, en el sentit de considerar que el que és propi de l'esquerra és combinar una visió crítica del present amb el propòsit de seguir lluitant per transformar-lo.
D'aquí l'aparent paradoxa que, de les moltes anàlisis dels temps actuals publicades en aquests últims anys, sigui la seva, obra d'un home que ha vist enfonsar-se bona part de les seves il·lusions de joventut, la que ens dóna una perspectiva més esperançadora de futur. Una perspectiva que ens transmeten les últimes paraules de les seves memòries, que vénen a explicar el sentit de l'obra entera de l'historiador, i sintetitzen la lliçó que ens ha volgut transmetre: "No abandonem mai les armes, ni en els moments més difícils. S'ha de seguir denunciant i combatent la injustícia social. El món no millorarà tot sol".
