L’escriptora Marina Espasa, l’autora de La dona que es va perdre, és d’aquelles lectores que, després de comprar un llibre, no s’oblida d’apuntar-hi quan i on ho ha fet. Per això recorda que va comprar Judita de Francesc Trabal fa deu anys al mercat de Santa Caterina de Barcelona. Era de segona mà i una edició “estranya”, de coberta dura i de color verd. No l’havia rellegit fins ara i ha recordat que era un llibre “molt divertit”. Ara bé, avisa els futurs lectors que Judita no s’ha de prendre al peu de la lletra. “És la història d’una noia que ho deixa tot per amor, on és tot molt cursi, però has de veure que és molt irònic. Si no, pots pensar que és avorridíssim”, comenta Espasa. Judita, un exemple de l’amor boig i integrat sovint al surrealisme, és per a l’escriptora un llibre equiparable a les novel·les russes del segle XIX. “Me’l vaig llegir d’una tirada, és molt curt i fàcil de llegir”, diu Espasa. Per ella, la gran obra de Trabal és Vals, però considera que Judita és molt original per una característica reveladora. “El lector d’avui descobrirà una manera d’escriure que es pensa que no existeix en català. Aquest humor absurd que sembla que sempre és britànic ja es feia en català als anys 30”, diu Espasa, que reivindica el llibre de Trabal i creu que “hauria de ser més conegut”. De fet, ella ja li va fer el seu particular homenatge titulant un dels seus llibres com La dona que es va perdre en record a L’home que es va perdre de l’autor sabadellenc.
Sobre Francesc Trabal com a autor imprescindible de la narrativa catalana del segle XX, Espasa diu que, tot i no ser un poeta com Josep Carner o un “novel·lista seriós” com Mercè Rodoreda, “s’ha de reivindicar com un dels grans prosistes”. Com diu l’escriptora, potser els seus llibres es consideren com a “més petits i no tan importants” però els que llegeixin Judita “s’hi enganxaran i tindran un final que no s’esperen”.
