Publicitat
Publicitat

'GARDENIA'

El Lliure de Montjuïc programa dues funcions de 'Gardenia', èxit a Avinyó 2010

La lluentor de les llàgrimes

Benvinguts a l'última nit del Gardenia, local de transformistes i transsexuals. Benvinguts al cabaret de la tristesa. Brillantor de lluentons: llàgrimes que assetgen la muralla del maquillatge. Si això fos La cage aux folles ( Casa de boges ) seria una simple comèdia. Però al Gardenia el riure és una màscara convidada. Un element obligat per mantenir a ratlla els depredadors. Una teia encesa a la nit.

El muntatge dirigit per Alain Platel i Franck Van Laecke -a petició de l'artista multidisciplinària Vanessa Van Durme- és una elegia sobre la lluita sense presoners entre la realitat i la il·lusió. Una batalla en la qual participa tota la humanitat. Però els transsexuals, transvestits, transformistes i drags , són dels pocs que en aquest immens exèrcit dels elegits surten de les trinxeres per esdevenir el fulgurant blanc de la paradoxa entre el ser i el voler.

En el fons del desig hi ha poca diferència entre el que s'imagina com un aventurer decimonònic que descobreix per terra, mar i aire llunyanes civilitzacions, el que voldria viure com en una novel·la de Jules Verne, i l'home o la dona que se sent amb la identitat sexual equivocada. Els primers es conformen amb enganyar-se gràcies a vol low cost camí a un destí catalogat o desgastant l'empremta digital sobre antics mapes. Els segons poden ballar en la intimitat -com el personatge del desaparegut Alfred Lucchetti a Barcelona, mapa d'ombres- , o fer el pas d'Alícia a través del mirall i existir davant del públic en una altra realitat hiperbòlica, ultrasexual. El viatge que va del petit drama a la gran tragèdia. Histriònica reescriptura d'una vida "més gran que la vida", com la dels seus ídols, com Zarah, Marlene, Judy i Liza. Sortir del vestit funcionarial per vestir d'immortalitat durant unes hores, dies o anys.

El temps -aquest marcapassos que Steve Prengels i Sam Serruya fan bategar a l'escenari- és el principal enemic de l'altre jo. La mortalitat és cruel amb la ficció. Cada vegada necessita més postissos per mantenir el sortilegi d'una projecció ideal. Però la decadència -cruelment entranyable en el documental Yo soy así (Sonia Herman Dolz, 2000) sobre el tancament de la Bodega Bohemia- és a Gardenia una revelació, un missatge universal que intueix i explota la fosca i callada complicitat de la sala.

Tot l'espectacle està marcat per una vibrant serenitat. Una emocionant acceptació de les paradoxes. Més que rendició, una sinceritat que desarma. Acariciar dramàticament les cicatrius. Set personatges de tornada de gairebé tot que no tenen inconvenient a assumir sobre el cos l'evidència que qualsevol gest és un clixé. Gran part de l'espectacle és una desfilada d'actituds que congelen la identitat sexual en un repertori de postures de seducció publicitària. En aquest cas, la companyia és més feliç amb certa selecció d'impostures. Cadascú tria la mentida que el fa immortal per un etern instant. Teló.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT