La decrèpita façana de l'Arnau és arqueologia vertical. Un jaciment d'estrelles pretèrites. Darrere la decadència hi queden amagats trossos de cartell de Calle Amargura, 13 , l'espectacle de Diabéticas Acelerades que va tenir l'honor involuntari de tancar l'Arnau per al music-hall fa una dècada. I endinsant-se encara més en la pols del passat sorgeix la sorpresa d'entreveure, apagades i estàtiques, les cames de neó de la chorus line que anunciava una revista -per exemple, El Arnau es... formidable - amb Lita Claver, La Maña , com a vedet principal. És el recordatori que en un temps passat no tan llunyà a la llum de gas li quedaven les últimes forces per lluitar contra el paisatge crepuscular del Paral·lel.
Jordi Hereu, alcalde en funcions, va tornar a recórrer fa uns dies a la imatge brillant de Broadway per projectar l'horitzó de l'avinguda. A la terrassa del renascut El Molino presentava la segona edició de la festa Fem Paral·lel (serà dissabte 18 de juny), i, potser entusiasmat per la incipient nova realitat que l'envoltava, es va imaginar un enlluernador futur de leds ecosostenibles. The Great White Way a Barcelona. Així van batejar als anys 20 el cor de Broadway pel fulgor dels anuncis i les marquesines. Les bombetes que il·luminen Times Square han canviat, però la nit continua sent un espectacle urbà que converteix qualsevol turista amb imaginació en un figurant de les follies de Ziegfield.
Així ho veu l'optimista Hereu, tot i que només El Molino aporta nova brillantor al Paral·lel. Potser amenaçats per la normativa municipal o pel somriure de hiena de la crisi, els altres teatres mantenen les seves respectives façanes en l'anonimat de la discreció urbana. Però El Molino assenyala un possible camí de resurrecció. Mentre que les aspes perfilades de llum són un homenatge a la història, la nova façana pantalla coberta de leds -respectuosa amb els límits de contaminació lumínica, energèticament continguda i econòmicament possibilista- és un anunci de futur. Amb els mesos, aquest llenç tecnològic ha mostrat la seva contribució sofisticada al paisatge públic amb imatges evocadores de tots els tòpics relacionats amb el teatre de varietats i el music-hall .
Un focus d'atenció colorista que hauria de contaminar positivament tota l'avinguda, avançant-se als temps lents de l'administració pública. Encara que els somnis d'Hereu seran somnis per sempre -a Broadway competeixen pel públic més de quaranta teatres-, la iniciativa privada podria escampar pel Paral·lel una galeria de leds que transformés l'Artèria, l'Apolo, el Condal i el Victòria en fars de l'oci nocturn. I si hi hagués una sacsejada inesperada d'ambició i complicitat entre l'esfera pública i la privada, que fàcil seria imaginar-se l'impacte d'un cinturó de llum abraçant la inhòspita mola del que va ser el Palau d'Esports -el Barcelona Teatre Musical-, abstret en la dura arquitectura de Soteras.
Però per ara la realitat és una altra, malgrat la continuïtat d'iniciatives com la festa Fem Paral·lel. Apareix una altra vegada la influència del germà gran instal·lat a l'illa de Manhattan. Allà des de fa dinou anys celebren per inaugurar la temporada -cada 12 de setembre- Broadway on Broadway, una gran festa popular que ocupa tota la zona de Times Square des del carrer 43 fins al 47, animada per una orquestra de trenta músics i amb la participació d'artistes de tots els espectacles de la cartellera oficial de Broadway. Una festa patrocinada per la Broadway League (l'associació que reuneix la indústria teatral) i Times Square Alliance (organisme promotor d'aquesta zona de Manhattan). D'alguna manera, Barcelona Aixeca el Teló es mira en aquesta iniciativa, però potser convindria unir esforços, redefinir objectius i subratllar la identificació geogràfica d'aquesta celebració de l'inici de la temporada teatral barcelonina i apostar per crear una marca que promocionés el principal clúster teatral de la ciutat. Una cosa com El Paral·lel Aixeca el Teló. I la primera acció seria prémer l'interruptor de la il·lusió i encendre l'avinguda.
