Feia temps que no es veia la Sala Pau Casals de L'Auditori tan plena per donar la benvinguda a aquesta madrilenya que fa només tres anys va irrompre en l'escena musical amb el seu I love your glasses . Va arribar d'estrena total amb un disc acabat de sortir del forn que ha pres per nom el de Fuerteventura , on sembla que va trobar la inspiració per a alguns dels seus temes, molt més alegres, coloristes i fins i tot en algun moment ballables, respecte a aquell debut malenconiós i nostàlgic.
Impecablement vestida, igual que els músics que l'acompanyen, impecable la posada en escena, els elegants i subtils jocs de llums i, per descomptat, més que impecable la interpretació dels temes entre els quals va intercalar els obligats de la seva opera prima, com No past land , They don't believe , Take me home i, per descomptat, l'infal·lible Cigarettes . No va ser una presentació descarada del nou àlbum publicat amb el segell Sony. De fet, en cap moment, entre les escasses paraules d'aquesta tímida cantautora que reconeix que encara l'atordeix estar davant de tanta gent, va anomenar el títol del seu últim treball. Però van anar caient, com un regal per als seus incondicionals seguidors, algunes cançons del disc que ha comptat amb l'exquisida producció de Tony Doogan. Everyday everynight , The sun the trees o I hate you but I love you van donar una lluentor especial a un concert perfectament interpretat, però també insípid i mancat de passió. Tot i això, Russian Red va estar irreprotxable i després d'un bis i amb els llums encesos, va haver de sortir per regalar una versió del tema It's a heartache, de l'ardent Bonnie Tyler.
