Una mimesi impossible per a un notable monologuista

BarcelonaNo es va fer Rubianes en un dia. Caldria recordar-ho tot veient Tributo a Pepe Rubianes, que s’acaba d’estrenar en un remodelat Teatre Aquitània. Dit això, reconeixem el gran esforç i la notable eficàcia amb què el gairebé desconegut actor Ferran Terraza, coprotagonista de diverses entregues de la pel·lícula [REC], assumeix el repte de rescatar l’artista galaicocatalà del cel, per convocar els seus fans i crear-ne de nous.

Pepe Rubianes, que va conquerir el públic durant deu anys des del seu atri del teatre Capitol, acumulava més de vint anys d’escenaris de tota mena i és a aquest Rubianes a qui Terraza s’acosta amb un conjunt de monòlegs molt ben cosits. Però no ens enganyem, Rubianes no era només el que deia sinó el com ho deia i, sobretot, l’energia que projectava sobre la platea captivant -o molestant segons com- els espectadors. Terraza assumeix el text, la gesticulació, els moviments del cos i fins i tot les expressions facials en un procés imitatiu força ben resolt i estem segurs que fruit d’una disciplina d’entrenament realment lloable. Un entrenament amb el qual l’actor s’apodera de les formes de Rubianes, però en què no veiem Rubianes, sinó Terraza.

En la mesura que es despreocupi de mantenir la mimesi estricta conservant l’ànima, demostrarà que alguns dels monòlegs funcionen autònomament del perfil de l’actor, a qui no agradava parlar dels altres i per això sempre ho feia de si mateix. Vaja, que podrà ser el germà bessó de Rubianes. Tributo a Rubianes ve amb ganes de fer camí sense presses i té prou al·licients per convocar tots els fans dels monologuistes en general i del gran histrió en particular.