Els monologuistes colonitzen els teatres

BarcelonaDani Rovira va ser un dels primers artistes de l’empresa de management Promotora 600’ns que va superar la prova de foc: el salt de les sales de festa als teatres. L’humorista, avui popular per la pel·lícula Ocho apellidos vascos, es va foguejar durant anys en un territori de vegades hostil com els bars de copes, però va arribar a un punt en què necessitava silenci i atenció del públic per poder créixer com a actor. El pas natural va ser aterrar en un teatre amb l’obra ¿Quieres salir conmigo? Va funcionar, i aquesta operació de transvasament ha sigut irreversible. La promotora ha portat la resta d’artistes que té en cartera -una quinzena- als teatres. En qüestió de pocs anys han abandonat del tot els bars, sales de festa i xiringuitos d’estiu i els han canviat per espais com el Goya, la Villarroel i el Condal, on han consolidat una temporada de monòlegs a l’hora golfa.

“El format de bars sabíem que tenia els dies comptats perquè a Catalunya no hi ha la cultura dels night clubs americans. Això vol dir renunciar a uns diners, esclar, però si volem fer créixer la carrera dels artistes, hem de fer altres coses. A més, oferir un espectacle gratuït no educa el públic i no ajuda a fer que el monòleg es vegi com una disciplina de teatre còmic”, explica Olga Sala, gerent de la Promotora 600’ns. “El bar és una bona escola, però qui fa el salt a un teatre no torna enrere”, diu Juanjo Sánchez, director del cicle Comedy Zoo del Club Capitol, on aquest cap de setmana ha arrencat la nova temporada amb Pablo Carbonell i continuarà amb Joaquín Reyes, Javi Sancho & Tomás García i Raúl Cimas & Julián López.

Ja fa quinze anys que el programa El club de la comedia, juntament amb el canal Paramount Comedy i l’espai Nuevos cómicos, van popularitzar l’ stand-up comedy i van reinventar el monòleg teatral. La televisió ha alimentat el teatre amb nous humoristes, però sobretot “ha omplert teatres”, reconeix Sala. “En el meu cas -explica Joaquín Reyes-, La hora chanante i Muchachada Nui fa que la gent vingui de casa seva estimant-me. Jo intento no decebre’ls i tornar-los aquest amor amb bons acudits”. Javi Sancho, a més, creu que “la gent continua valorant viure un monòleg en directe, assegut en un pati de butaques, on la seva reacció, si trenques la quarta paret, juga un paper molt important”.

Un nou esclat sense publicitat

Lluny d’esgotar-se, el monòleg ha guanyat terreny a les sales de teatre de Barcelona, i sense fer pràcticament publicitat: és un gènere que atreu un públic jove i fidel que hi arriba per mitjans no tradicionals, sovint el boca-orella de les xarxes socials. Els preus hi ajuden: de 8 a 21 euros. A més dels espais més veterans en aquest gènere, com el Teatreneu i el Club Capitol -on Pepe Rubianes dóna nom a una sala-, el ventall s’ha ampliat a sales més grans com el Poliorama, on aquest cap de setmana hi ha actuat Luis Piedrahita, i també al Borràs, el Barts, la Muntaner i als teatres de Focus. Fins i tot El Molino ha inaugurat un cicle d’humor amb Albert Boira, Enric Company i Álvaro Carmona, programat per una altra empresa de distribució important, Management i Produccions Culturals, que porta artistes com Peyu, Berto Romero, Flipy i Toni Moog.

El format, un xou unipersonal, transportable i relativament econòmic -malgrat que sovint requereix projeccions i una adaptació escenogràfica-, també el fan ideal per als temps de crisi. “El baix cost, comparat amb una producció teatral, afavoreix que el retorn entre inversió i recaptació sigui més fàcil d’assolir”, explica Sánchez. El format lleuger, el públic jove i el caràcter gamberro del gènere també convida a programar-lo en horari noctàmbul, de manera que els teatres poden fer doble sessió.

La llei del més bo

“El monòleg encara és l’aneguet lleig del teatre”, lamenta Olga Sala. I això malgrat la seva popularitat. Sala defensa que, en realitat, es tracta del teatre còmic que agrada a les noves generacions de públic, “que no riu amb un vodevil i vol un humor més directe, més irònic, més simple”. A més, assegura que, superat el “boom” dels monòlegs, hi ha hagut una gran selecció i “han quedat els bons, un planter brutal, cadascú amb el seu segell”. “No és el mateix Miguel Noguera que Pep Plaza. Perquè una cosa és ser graciós i una altra tenir talent, i defensar un text en què la gent riu cada pocs segons no és gens fàcil, cal una tècnica espectacular”, afirma Sala. El gènere, però, té una assignatura pendent: popularitzar, d’una vegada, el monòleg en català.

YouTube, plataforma per llançar nous còmics

Ja no és (només) la televisió el mitjà que alimenta, regenera i fa famosos els monologuistes. Les xarxes, i sobretot YouTube, és cabdal per llançar-los. “Si un actor penja un monòleg que aconsegueix ressò, la seva fama creix i repercuteix en els seus espectacles. Amb Dani Rovira no teníem problema per omplir teatres gràcies als monòlegs de la xarxa”, afirma Olga Sala, directora de l’empresa de management Promotora 600’ns, que avui rep una mitjana de 50 propostes diàries de sèries, presentacions, pel·lícules i gales benèfiques per fitxar Rovira. Però l’exemple paradigmàtic d’humorista nascut a la xarxa és Loulogio, que es va fer famós com a youtuber (el seu canal té 450.000 seguidors) i ara col·labora amb el xou d’Andreu Buenafuente En el aire. “Tenia vocació d’humorista i es treballava molt els vídeos que penjava”, reconeix el director del cicle Comedy Zoo.