Les noves estrelles del Museu Nacional

BarcelonaEl Museu Nacional d’Art de Catalunya va estrenar la nova col·lecció d’art del segles XIX i XX fa poc més d’un mes. Ara no tan sols hi ha exposades el doble d’obres, sinó que el nou discurs també ha atret més visitants. Durant aquestes últimes cinc setmanes, la pinacoteca ha rebut 94.801 visitants, un 44% més que durant el mateix període del 2013, un augment que consolida el creixement sostingut del públic del museu que ja va començar l’any passat. El 2013 el Museu Nacional va tenir 955.337 visitants, 149.285 més que el 2012.

La nova col·lecció permanent recupera nombrosos artistes fins ara relegats als magatzems del Palau Nacional -deu dels quals presentem tot seguit- per explicar al públic català i al món la potència i la singularitat de Barcelona com a centre artístic, tot i no ser París, ni Berlín ni Nova York. “El que semblava una visió cosmopolita es converteix en una reducció local i, en canvi, el que podria semblar local permet l’obertura més universal que es pugui imaginar”, explica Juan José Lahuerta, el cap de col·leccions del MNAC, sobre el contrast entre el discurs tradicional del museu i l’actual. “Tot el que passa en l’art modern durant aquests cent anys és present a la col·lecció, pràcticament tot”, insisteix el comissari.

Fer saltar les cotilles històriques

La nova col·lecció del Museu Nacional va més enllà de les obres de manual, i capbussa els visitants en un teixit artístic atapeït, ric i complex. “Quan es comencen a fer les primeres revisions històriques se segueixen esquemes que ja havien plantejat els mateixos modernistes i noucentistes”, diu Lahuerta sobre com es va començar a construir un cànon que ara pot ser vist com a reduccionista. “Els protagonistes del Modernisme i altres personalitats clau en la definició del que és l’art català, com Eugeni d’Ors, estan definint què és una cosa i què n’és una altra ja al començament del segle XX -insisteix-. I hi ha artistes que entren dins aquestes definicions històriques i d’altres que no, però en realitat no vol dir que no hi fossin”. Les revisions històriques gestades dins el Modernisme i el Noucentisme es van allargar fins als anys 60, amb estudis com els de Josep Francesc Ràfols i els d’Oriol Bohigas, i van bastir una visió monolítica de l’art d’aquests moments. “Són estudis que es fan seguint les pautes dels estudis de l’art modern, i les intenten adaptar a la història de l’art català, però en realitat són una cotilla. Barcelona és una ciutat clau però respon a unes circumstàncies específiques que ara la col·lecció comença a reflectir força bé”, diu Lahuerta.

També crida l’atenció de la nova exposició la presència d’artistes espanyols com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Julio Romero de Torres, les obres dels quals va adquirir la Junta de Museus, en la mateixa línia que Santiago Rusiñol va fer una carrera brillant arreu de l’Estat. “En aquella època no estaven separats dels artistes catalans. Així mateix, molts estrangers formen part de la col·lecció no per caprici, sinó perquè són compres de les diferents juntes de museus i de les institucions catalanes, és a dir, que reflecteixen el gust i la comparació dels artistes d’aquí amb els artistes de fora”, conclou Lahuerta.

1. Aleix Clapés El moblista preferit d’Antoni Gaudí i Eusebi Güell

Col·laborador de Gaudí al Palau Güell com a pintor i moblista; deixeble del simbolista Eugène Carrière i director de la revista Hispania. Alguns dels Clapés conservats al Museu Nacional hi van ingressar arran de la donació de Pere Milà, l’amo de la Pedrera, el 1933, com el Retrat de Manuel Dalmau Oliveres. Amb tot, no va acabar d’encaixar en la seva època. Folch i Torres, crític d’art i director general dels Museus d’Art de Catalunya, va qualificar el seu art de “tèrbol” i “extravagant”.

2. Antoni Fabrés Un gran pintor orientalista menystingut per la crítica

Com Fortuny i Tapiró, Antoni Fabrés també va estar pensionat a Roma i va assolir fama internacional, però no va tenir el favor de la crítica de l’època. A més d’El repòs del guerrer, una tela orientalista datada el 1878, Fabrés també està representat per un Estudi femení del 1925. Un any després de fer aquesta obra, va donar bona part de la seva producció als museus d’art de Barcelona. Va exercir d’inspector general de belles arts al Mèxic de Porfirio Díaz i va morir a Roma el 1938.

3. Joan González L’artista eclipsat per la fama del seu germà Juli González

L’última gran exposició de Joan González, el germà de Juli González, es remunta a la que li va dedicar el 1998 el Museu d’Art Modern. Estava formada per una selecció dels dibuixos que les seves germanes havien donat a la pinacoteca. Eclipsat pel seu germà, Joan González va immortalitzar la vida nocturna de la bohèmia parisenca, com a Al carrer. També va exercir de decorador, va treballar al taller del moblista Francesc Vidal i va ser mestre de Gaspar Homar i de Lluïsa Vidal.

4. Mela Mutermilch La Van Gogh polonesa que va inaugurar les Galeries Dalmau

La recuperació de les dones artistes ha sigut una altra de les premisses de la nova col·lecció permanent. Mela Mutermich, a diferència de la recuperació recent de Lluïsa Vidal, havia caigut en un oblit més profund. Coneguda com la Van Gogh polonesa, amiga de Rainer Maria Rilke, criticada per Folch i Torres i vinculada amb Girona i París, va ser l’escollida per inaugurar les Galeries Dalmau. El retrat que va fer al fundador de la sala, Josep Dalmau,és un dels tresors del museu.

5. Pere Torné Esquius Pintor i il·lustrador d’‘Els dolços indrets de Catalunya’

Les cambres de Torné Esquius, com Interior de saleta, tenen l’aire d’una casa de nines, però també són inquietants, perquè sempre estan deshabitades. Tot i viure a França, l’artista no va perdre el contacte amb Catalunya. A més de pintor, va exercir d’il·lustrador, en publicacions com Papitu i Le Rire. Va publicar el llibre Els dolços indrets de Catalunya amb un pròleg de Joan Maragall. El Museu Nacional té previst dedicar-li una exposició.

6. Joan Vidal Pioner del Noucentisme i fotògraf documental

Una de les sorpreses del nou discurs del museu és el diàleg entre el pirogravat Vallcarca en nit de lluna,de Joan Vidal, i un paisatge empordanès de Francesc Gimeno gairebé matèric. Vallcarca en nit de lluna es va poder veure a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona el 1907 i Vidal la va donar al Museu d’Art Modern el 1964. Vidal està considerat un pioner del Noucentisme. A més, va treballar com a tècnic als Museus d’Art de Barcelona i també va conrear la fotografia documental.

7. Néstor El simbolisme d’un artista del cercle d’Ismael Smith

¿On hi ha el límit entre la sensualitat i el decadentisme? La Fundació Mapfre va exposar el Quadern de París d’Ismael Smith al Museu de Cerdanyola el 2010, potser un dels moments més plàcids de la seva trajectòria. Però el MNAC el presenta sense edulcorar-ne l’heterodòxia i el seu allunyament de les premisses noucentistes. A més de Smith, també es pot veure obra (a la imatge) d’un artista del seu cercle, el canari Néstor, autodidacte, barroc i fantasiós, que es forma amb Eliseu Meifrèn.

8. Pere Daura Un dels membres del grup abstracte Cercle et Carré

Pere Daura està representat en els dos vessants, l’abstracte i el figuratiu. La composició Verticals, del 1929, remet a la seva pertinença a Cercle et Carré, el grup de pintors abstractes que Joaquim Torres-García va fundar a París el 1929, en què també hi havia artistes com Hans Arp, Mondrian, Theo Van Doesburg i Kurt Schwitters, un fet extraordinari a la Catalunya d’aleshores. El malson, en canvi, reflecteix els estralls que la Guerra Civil va fer en la seva vida.

9. Ramon Calsina El pintor estimat per Pere Calders, Tísner i Joan Oliver

El reconeixement de Ramon Calsina al llarg de la seva vida va ser escàs, però els últims anys ha anat in crescendo : el Museu de la Vida Rural li va dedicar una exposició el 2012 i el Centre Cultural Caixa de Terrassa n’acaba d’obrir una altra. El Museu Nacional també ha fet justícia al seu realisme màgic, irònic i sorprenent, reivindicat per escriptors com Pere Calders, Tísner i Joan Oliver, exposant quatre obres seves, entre les quals hi ha El Vallès optimista.

10. José García Narezo El rostre menys conegut de l’art de la Guerra Civil

L’entrada de la Guerra Civil al museu suposa un dels àmbits més apassionants de la nova col·lecció permanent, tant per les peces exhibides com pel fet que s’exposen treballs del pavelló de la República a l’Exposició Universal de París del 1937, com Defensa de Madrid, de García Narezo, un pintor molt poc conegut i que encara s’ha d’estudiar amb profunditat. Si les informacions de què es disposa són correctes, hauria participat en el pavelló de la República amb tot just 15 anys.