Publicitat
Publicitat

La plaga zombi s’escampa per la literatura

El subgènere dels morts vivents va més enllà del terror i atreu lectors de perfils diversos

Els zombis s’han apoderat del tron del terror i han desterrat els vampirs a les catacumbes. Si bé els bevedors de sang encarnen l’aristocràcia i el poder, ara qui espanta és una massa narcotitzada de morts vivents que comparteix similituds amb el proletariat. Però la por als zombis ve de lluny. “A finals del segle XVII ja es parlava de cadàvers vius, però no va ser fins que els Estats Units van ocupar Haití, a principis del segle XX, que els zombis van guanyar rellevància”, explica el teòric de literatura Sergi Viciana. I és que aquests éssers caníbals estan molt vinculats a la tradició vudú de l’illa americana. Viciana assenyala que, pels haitians, els zombis eren esclaus que ressuscitaven: “Una creença terrible que els feia pensar que, fins i tot després de la mort, seguien esclavitzats”.

L’evolució d’aquests cadàvers fins a la figura actual està estretament lligada al cinema. “Pel·lícules com La nit dels morts vivents (1968) de George A. Romero han ajudat a configurar la idea del zombi com una massa monstruosa i assedegada de carn humana”, precisa el teòric de literatura. I el setè art també ha contribuït a l’auge d’avui dia, en què els morts vivents apareixen en pel·lícules, sèries de televisió, còmics i llibres. Malgrat que la major part d’aquesta oferta prové dels Estats Units, a Espanya els zombis han arrelat amb força.

Consumisme desenfrenat

“Quantitativament, el volum de producció literària de zombis al país és demencial”, afirma Viciana, que precisa: “Ara ja hem passat el punt àlgid del boom, en què es publicaven fins a quatre novetats mensuals”. L’èxit dels morts vivents s’explica, en part, pel simbolisme que se’ls ha atribuït. Un dels símils més habituals és comparar-los amb la massa d’aturats del país, tot i que també se’ls ha equiparat amb el consumisme desenfrenat. L’escriptor Carlos Sisí ho veu així. “Els morts vivents som nosaltres: ens aixequem, treballem, gastem els diners guanyats i anem a dormir”, assenyala Sisí, que acaba de publicar el quart llibre de la saga Los caminantes (Minotauro), en què l’epidèmia zombi ha colonitzat Barcelona. Ell utilitza els cadàvers vivents “per qüestionar la condició humana” i posar de manifest “la falta de llibertat”. En aquest escenari apocalíptic, la supervivència hi juga un paper clau. “Els zombis són attrezzo. El que m’interessa és explicar una història de superació en el pitjor paisatge possible: la destrucció de tot”, reconeix Sisí. En ocasions, la maldat absoluta dels morts vivents es dilueix perquè s’ha aconseguit controlar l’epidèmia o bé s’ha descobert una vacuna que els pacifica. És aleshores quan apareixen comparacions esquitxades de controvèrsia. “Vaig imaginar-me una escena en què els humans netegen algunes zones de zombis inofensius. Per a les persones eliminar-los és dur, ja que els recorden ancians o discapacitats”, confessa l’escriptor. De fet, un símil delicat és equiparar-los amb malalts d’Alzheimer. “Tenen molts paral·lelismes, com ara la pèrdua de la identitat i l’agressivitat”, admet Viciana, per a qui aquesta comparació “és lícita i molt interessant, ja que estableix un debat sobre l’eutanàsia”.

Si bé el terror és el territori dels zombis per excel·lència, també trepitgen altres gèneres. La paròdia de clàssics ha derivat en barreges literàries hilarants, com Orgullo y prejuicio y zombis (Umbriel, 2009), però els morts vivents també han sobreviscut a la comèdia sense remakes pel mig. És el cas, entre d’altres, de La chica zombie (Seix Barral, 2013), una novel·la de Laura Fernández en què una adolescent es transforma en un cadàver en vida. “Les característiques dels morts vivents m’anaven com anell al dit, perquè l’adolescència és l’etapa en què fas pudor, se’t desperten pulsions que desconeixies i estàs perduda; no entens el teu entorn”, assegura l’escriptora, que també es va aprofitar “de la sensació de fàstic cap al propi cos i cap a una mateixa”. Tot i això, Fernández es decanta per utilitzar la figura del zombi com “una reflexió de la pròpia identitat, de la pertinença a una comunitat i, sobretot, de la mort”.

L’oferta en català, invisible

Els zombis també han traspassat fronteres en termes de lectors. “Al principi només agradava als amants del terror, però ara té un públic creixent”, exposa l’escriptor i periodista literari Ricard Ruiz Garzón. Aquesta expansió s’ha aconseguit, en part, perquè les històries estan cada vegada més impregnades d’acció i aventures, però també gràcies a la normalització del gènere. Tot plegat atreu “joves sense prejudicis i lectors de fins a vora 40 anys, als quals el terror no se’ls fa estrany”, apunta Ruiz Garzón. A Catalunya, els morts vivents són presents en iniciatives com la Zombie Walk del Festival de Sitges i la del Festival de Literatura Fantàstica MIRcon, que va tenir lloc ahir a Montcada i Reixac. Tot i això, l’oferta literària en català és molt minsa i els amants del gènere es veuen obligats a llegir en castellà. Segons Ruiz Garzón, “la novel·la de zombis en català encara s’ha d’escriure”.

Més continguts de