BarcelonaPotser no els puc convèncer que La pols és una gran obra, però els asseguro que a la primera fila de la Sala Flyhard hi havia una noia plorant durant bona part de la funció. La pols és una història d’emocions fortes que aprofundeix en les relacions familiars fins a despullar els autèntics sentiments dels protagonistes. Planteja contradiccions tan poderoses com comunes sobre les relacions paternofilials, sobre la solitud i la falta d’amor. Ho fa amb tres fràgils personatges -el germà més jove, en Jacob; la germana mitjana, la Ruth, i l’Alba, la nòvia d’un tercer germà- confrontats a la mort del pare (el protagonista absent), que és com comença la funció. Llàtzer Garcia obre amb el bisturí els cors dels personatges perquè expressin les seves pors i inseguretats en el marc d’una societat que discrimina la veritat si no s’adapta a les convencions socials.
La pols parla a l’espectador sense embuts i planteja qüestions pertorbadores que sempre queden amagades en l’àmbit de la intimitat de cadascú. Però en Jacob no és dels que callen (com em recorda al jove de l’espectacle argentí El loco y la camisa!) i el seu comportament és un revulsiu per als que l’envolten. Un teatre realista de gran dificultat que en mans de tres intèrprets en estat de gràcia (Marta Aran, Laura López i Guillem Motos) i una direcció mil·limètrica de l’autor ofereix una funció de les que fan parlar-ne a la sortida. Dèiem que tots tres estan fantàstics, però deixeu-me apuntar que Guillem Motos fa una creació genuïna. Crec sincerament que La pols es podria veure en un teatre més gran, dels que anomenen comercials. No se la perdin, de moment, a la Flyhard.
