El món literari, en aquest país, sempre ha viscut en crisi. Podríem comptar amb els dits de les mans els autors que mengen de la literatura. I ens en faltarien per al nombre d'editors, agents, impressors i redactors que ho fan. Fa un any, un editor important que ara treballa a l'administració se'm queixava que no poden pressionar prou els seus autors de ficció perquè no poden pagar-los prou i, de retruc, els nostres genis de les lletres han de buscar-se altres feines per sobreviure, cosa que implica que les obres que escriuen sempre són menys bones del que podrien ser. Per arreglar aquest problema, el sistema literari català té en els premis a obres inèdites el pilar central. Uns guardons que atorguen municipis, caixes d'estalvi o entitats diverses, normalment amb diner públic, a uns autors que per regla general se'ls mereixen, però que participen en uns concursos totalment viciats.
No sé si saben, per exemple, que solen ser els agents literaris els que negocien els premis. Per què? Doncs perquè se n'emporten una comissió. De vegades, fins i tot, negocien un premi sense que l'autor ho sàpiga. A Espanya passa exactament el mateix que aquí. I per això els joves que comencen -ingenus, encara- solen burlar-se dels jurats, els integrants dels quals sovint fan el paper de la trista figura. No saben que formar part d'un jurat és una manera de sobreviure.
Ara mateix els autors pateixen la crisi com qualsevol altre creador. Els ajuntaments i les entitats culturals han retallat en arts escèniques, música, recitals de poesia però no pas en les quantitats dels premis literaris. Ara no toca fer demagògia, però els 60.000 euros que donen alguns, no servirien per fer una biblioteca?
