La reina dels escacs és valenciana i del segle XV

BarcelonaEls escacs són el joc més universal que existeix: 600 milions de persones el practiquen a tot el món. Originari de l’Índia, va arribar a la península Ibèrica durant l’Edat Mitjana a través dels àrabs i des d’aquí es va estendre al món occidental. Fins aquí arriba el repàs de cultura general, però el que no sap tothom és que les regles amb què es juguen els escacs avui dia i l’aparició de la figura de la reina es van forjar en la València del segle XV. És el que explica el documental d’Agustí Mezquida La dama dels escacs, que s’ha estrenat aquest cap de setmana.

“En la seva versió medieval, els escacs eren un joc molt lent perquè bona part de les peces no podien avançar més d’una casella per moviment -explica Mezquida-. Les partides podien durar dies, però això el feia molt popular entre les dames de la cort perquè afavoria el festeig. Era un joc per lligar, una excusa per socialitzar entre la noblesa que totes les dames havien d’aprendre”.

Però, en la València del segle XV, una potència cultural i comercial de l’època amb un 25% de població jueva -cultivada i aficionada als escacs-, les regles del joc van canviar radicalment. El primer document que ho testimonia és Schacs d’amor, un poema de Narcís Vinyoles, Francesc Castellví i Bernat Fenollar de 64 estrofes (una per a cada casella) escrit el 1475. “És una revolució -afirma Mezquida-. Hi apareix l’enroc, el desplaçament modern dels alfils i la coronació del peó. Però sobretot és una revolució perquè és el primer cop que es descriu la reina i els seus moviments al tauler”.

Capità, visir, alferes... i dama

Abans de Schacs d’amor, la reina havia sigut un capità general en els escacs indis, un visir en els àrabs i un alferes en els cristians, però mai una dona. Mezquida atribueix la transformació al protagonisme de la dona a la València de l’època, exemplificat en el poder que exercia Maria de Castella als regnes de la Corona d’Aragó en nom del seu marit, Alfons el Magnànim. Les noves regles van fer el joc més ràpid i el van estendre entre les classes populars, que jugaven a les tavernes i hi apostaven diners. Però als regnes cristians la reina es va haver de convertir en dama. “Els peons que coronaven es transformaven en reines i, esclar, un rei no en podia tenir més d’una”, apunta Mezquida. L’arribada de la dona al tauler va coincidir amb l’abandó de les dones com a jugadores, fugint de la competitivitat i velocitat que havia guanyat el joc. “Avui dia els escacs continuen sent un joc majoritàriament masculí”, lamenta Mezquida.

L’altre punt d’inflexió en la revolució valenciana dels escacs va arribar el 1495 amb la publicació del Llibre dels jochs partits dels schacs, el primer inventari de normes i problemes, amb 100 problemes sobre el joc. “És el Sant Grial dels escacs i està escrit en català”, afirma Mezquida. L’autor va ser Francesch Vicent, un valencià que se sospita que era un jueu convers que va fugir a Itàlia i va acabar formant part de la cort de Lucrècia Borja, plena de jueus valencians. Com a bon Sant Grial, el llibre de Vicent està perdut. L’últim exemplar que es coneix es va vendre el 1913 a Barcelona a un col·leccionista americà. Mezquida està convençut que tard o d’hora apareixerà.