Crític TeatralL’alternativa. No sé si algun cap de màrqueting o jove emprenedor ha intentat vendre gelats al pol Nord o abrics de pell al tròpic, però el que és segur és que fa un any podíem comprar una pastanaga per entrar al teatre de Bescanó i ahir una companyia madrilenya anunciava que vendrà revistes porno (gravades amb el 4% d’IVA) i regalarà entrades per anar al teatre (21% d’IVA). El món globalitzat obliga tots els sectors a reinventar-se utilitzant eines que capgiren les convencions del tràfic mercantil. El teatre no ho té fàcil per moure’s en una societat cada vegada més virtual. El naixement de les sales alternatives, ara fa trenta anys, va ser una resposta de la gent que no volia fer un teatre amb un model merament mercantilista de producció i exhibició d’arts escèniques, monopolitzat pels teatres comercials de gran o mitjà format i que tendeixen a fer unes programacions en què l’intercanvi amb l’espectador passa per l’entreteniment. Les alternatives feien i fan de la producció pròpia un dels eixos de la seva existència, però ara no tenen els recursos necessaris per fer-hi front i en conseqüència han optat, amb sensatesa, per les coproduccions amb les petites i joves companyies que, malgrat la misèria de l’ofici, s’entesten a fer teatre i que molt sovint es converteixen en les sorpreses artístiques de la temporada. El seu repte és aconseguir l’atenció d’un públic distret i poc acostumat a relacionar-se amb emocions que no vinguin empaquetades i amb garantia de satisfacció.
Innovació. El sistema de la taquilla inversa tracta l’espectador com a ésser humà intel·ligent (al contrari que l’abundant porqueria televisiva) i deixa la valoració de la feina a les seves mans. A més, esclar, de permetre que un nucli important de públic amb pocs recursos pugui assistir a les funcions. La nova lliga de teatre promoguda per companyies i sales a Barcelona té de positiu que reforça aquest vincle entre l’espectador i el teatre, donant-li una visibilitat diferent i modificant el sentit ritual de les arts escèniques. Amb el mateix objectiu cal valorar també l’empenta a les associacions d’espectadors (com la de la Perla 29) i les escoles d’espectadors. Un conjunt de mesures que donen valor a l’art dramàtic.
