Publicitat
Publicitat

Rudolf Buchbinder i l'OBC interpreten tres grans concerts per a piano

Una saludable immersió en el millor classicisme

Com a preludi de les vacances de Setmana Santa , l'OBC s'ha donat un saludable bany de classicisme amb el pianista austríac Rudolf Buchbinder en la doble comesa de solista i director. En els faristols, tres concerts per a piano i orquestra escrits en menys de tres dècades que il·lustren l'espectacular evolució del gènere, des del galant i virtuós classicisme del Concert en re major de Franz Joseph Haydn, publicat el 1784, fins al transcendent alè romàntic del Concert núm. 5 en mi bemoll major, op. 73 , Emperador , de Ludwig van Beethoven, del 1809, passant per la genial perfecció del Concert núm. 20 en re menor, KV 466 , de Wolfgang Amadeus Mozart, estrenat el 1785. La idea de reunir tres obres tan emblemàtiques en una mateixa vetllada afegeix al plaer de l'escolta un revelador sentit pedagògic: en escoltar-los seguits, interpretats pels mateixos músics, es descobreixen de forma clara els llaços d'unió, les innovacions i els cops de geni que van acabar definint el tipus de concert que fa dos segles que regna a les sales de concerts.

Rudolf Buchbinder coneix a fons els secrets del classicisme i el romanticisme des dels seus anys de formació a Viena. Fa gairebé mig segle que corre pels escenaris, ha gravat un centenar de discos i Haydn, Mozart i Beethoven formen el seu repertori natural, per afinitat i temperament. És un pianista fiable, segur, que toca molt bé, sense cops de geni ni extravagàncies, amb una qualitat inqüestionable i una experiència molt útil, en aquesta ocasió, per als músics de l'OBC. L'ús d'una plantilla més reduïda, d'acord amb l'estil, suposa una dieta saludable que permet a la secció de corda guanyar lleugeresa, transparència i reflexos, i això es tradueix invariablement en matisos i dinàmiques més subtils. L'equilibri amb els instruments de fusta, metalls i timbals també millora, i guanya en flexibilitat i capacitat de diàleg amb l'instrument solista i amb la resta de la plantilla orquestral.

Els millors resultats es van donar en Mozart, amb una lectura assenyada, ben calibrada i ben resolta d'un dels concerts més famosos del seu extens catàleg: hi va haver encant en el moviment lent i certa gràcia vienesa en el rondó final. En el concert de Haydn va faltar-hi gràcia i sentit de l'humor, especialment en l'exuberant final, mentre que a la versió del cèlebre Emperador , cim del pianisme de Beethoven, li faltava una bullida, més temps d'assajos per a una posada a punt més rodona, amb menys pífies, desajustos i caigudes de tensió. Probablement el llistó de qualitat devia pujar, com passa gairebé sempre, en les altres dues audicions que es van fer el cap de setmana.

Més continguts de