Publicitat
Publicitat

Rudolf Buchbinder i l'OBC interpreten tres grans concerts per a piano

Una saludable immersió en el millor classicisme

Com a preludi de les vacances de Setmana Santa , l'OBC s'ha donat un saludable bany de classicisme amb el pianista austríac Rudolf Buchbinder en la doble comesa de solista i director. En els faristols, tres concerts per a piano i orquestra escrits en menys de tres dècades que il·lustren l'espectacular evolució del gènere, des del galant i virtuós classicisme del Concert en re major de Franz Joseph Haydn, publicat el 1784, fins al transcendent alè romàntic del Concert núm. 5 en mi bemoll major, op. 73 , Emperador , de Ludwig van Beethoven, del 1809, passant per la genial perfecció del Concert núm. 20 en re menor, KV 466 , de Wolfgang Amadeus Mozart, estrenat el 1785. La idea de reunir tres obres tan emblemàtiques en una mateixa vetllada afegeix al plaer de l'escolta un revelador sentit pedagògic: en escoltar-los seguits, interpretats pels mateixos músics, es descobreixen de forma clara els llaços d'unió, les innovacions i els cops de geni que van acabar definint el tipus de concert que fa dos segles que regna a les sales de concerts.

Rudolf Buchbinder coneix a fons els secrets del classicisme i el romanticisme des dels seus anys de formació a Viena. Fa gairebé mig segle que corre pels escenaris, ha gravat un centenar de discos i Haydn, Mozart i Beethoven formen el seu repertori natural, per afinitat i temperament. És un pianista fiable, segur, que toca molt bé, sense cops de geni ni extravagàncies, amb una qualitat inqüestionable i una experiència molt útil, en aquesta ocasió, per als músics de l'OBC. L'ús d'una plantilla més reduïda, d'acord amb l'estil, suposa una dieta saludable que permet a la secció de corda guanyar lleugeresa, transparència i reflexos, i això es tradueix invariablement en matisos i dinàmiques més subtils. L'equilibri amb els instruments de fusta, metalls i timbals també millora, i guanya en flexibilitat i capacitat de diàleg amb l'instrument solista i amb la resta de la plantilla orquestral.

Els millors resultats es van donar en Mozart, amb una lectura assenyada, ben calibrada i ben resolta d'un dels concerts més famosos del seu extens catàleg: hi va haver encant en el moviment lent i certa gràcia vienesa en el rondó final. En el concert de Haydn va faltar-hi gràcia i sentit de l'humor, especialment en l'exuberant final, mentre que a la versió del cèlebre Emperador , cim del pianisme de Beethoven, li faltava una bullida, més temps d'assajos per a una posada a punt més rodona, amb menys pífies, desajustos i caigudes de tensió. Probablement el llistó de qualitat devia pujar, com passa gairebé sempre, en les altres dues audicions que es van fer el cap de setmana.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT