El teatre no surt a la foto de l'Esplanada dels Museus

BarcelonaDues fotos. La primera és del 2 d'abril del 2013, amb l'alcalde de Barcelona, el conseller de Cultura de la Generalitat, el president del MNAC, el president de la Fundació La Caixa i el director de Fira de Barcelona. Somriuen després de firmar el conveni que donava visibilitat a un futurible cultural sense data, calendari ni projecte: l'Esplanada dels Museus. La segona és del 2 de gener del 2014. Repeteixen La Caixa, el MNAC i la Fira. Tornen a somriure per firmar l'acord fundacional de l'Associació Montjuïc, Muntanya de Museus. En altres fotos somriu i somriu sense parar Carmen Thyssen perquè li paguin el trasllat de la seva col·lecció a Montjuïc, una de les fermes candidates a ocupar aquesta cobejada "reserva d'espai" -segons Jaume Ciurana- que són els pavellons Alfons XIII i Victòria Eugènia. Els quadres de la baronessa competeixen amb l'ampliació del MNAC i les incipients idees d'un museu de l'arquitectura -una manera menys turística de vendre el Modernisme- i de la fotografia, com a entitats autònomes o sota la tutela del MNAC. Josep Lluís Mateo té l'encàrrec municipal de donar unitat urbanística al conjunt (sumant-hi el CaixaForum i la Fundació Mies van der Rohe), amb l'interrogant de què s'ha de fer amb el brutalisme metàl·lic del Pavelló Italià. En el debat de la futura "muntanya de museus" també hi han entrat l'Etnològic, l'Arqueològic, el Poble Espanyol, la Fundació Miró, el castell de Montjuïc i l'Olímpic. Aquí hi falta una de les entitats més importants de la zona, per la història centenària, els fons i el continuat treball de recerca, encara que només s'hagi desenvolupat del tot en l'espai virtual, plasmada en la imprescindible Hemeroteca Digital.

Tornem a la foto de l'abril del 2013. Qui hi falta? El president de la Diputació de Barcelona. Per què? Sota el seu paraigua financer hi ha l'Institut del Teatre i el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. El 2011 l'Ajuntament va cedir l'edifici noucentista de la Casa de la Premsa de Pere Domènech i Roura -a quatre passes del nucli de l'Esplanada dels Museus- perquè s'hi projectés la seu definitiva del Museu del Teatre i així equiparar Barcelona amb altres capitals mundials amb provada tradició teatral. Un any més tard, la Diputació -una de les administracions més solvents malgrat la crisi- va aturar el projecte per centrar-se en l'acció social. Tocaria saber si la Diputació se situa lleugerament per sobre o per sota de l'1% dedicat a Cultura, mitjana que suma la partida de totes les institucions de l'Estat.

No hi ha ningú amb agilitat política per rellançar la idea del Museu del Teatre i ficar-se a la foto i en la complicitat compartida d'un gran projecte cultural de futur, quan arriba la segona oportunitat d'apuntar-se a un pla a llarg termini, sense compromisos polítics immediats, ni obligacions econòmiques peremptòries, amb el treball museogràfic avançat i la possibilitat d'aprofitar-se d'una reordenació urbanística que podria també dignificar els pavellons cedits, fins i tot obrir la porta a crear un corredor cultural que comuniqui amb el Palau d'Esports, al Mercat de les Flors i el Teatre Lliure.

És incomprensible l'oblit d'un museu pendent com el del teatre i amb tot pràcticament fet -fins i tot el prestigi- excepte la seva visibilitat arquitectònica. Està bé reivindicar l'arquitectura catalana quan Madrid ha aparcat sine die el museu nacional, és obligatori mostrar l'impressionant patrimoni fotogràfic existent, però també cal consolidar amb un gran museu una de les activitats culturals catalanes més sòlides: el teatre. I ha de ser-hi, al cor de l'Esplanada dels Museus.