La tossuda realitat de la mort (o la vida) que no vol ser tragèdia

L libert cal projectar-la cap al futur. Multiplicar l’obra en altres llengües, que la interpretin altres actrius; que l’assimilin, la comprenguin i la sentin amb la mateixa intensitat lluny de l’ombra del psicodocudrama. El text de Gemma Brió té identitat universal per la valentia de la seva escriptura. Amb predomini de la narrativa, aconsegueix el rar equilibri entre la distància de la ironia, la crítica i la contemporaneïtat, i la proximitat de les grans i petites emocions. L’espectador es veu sacsejat per una experiència que no deixa cap estímul al descobert. El cervell sacsejat, el cor encongit.

Diàlegs construïts amb dues paraules, “Sí” / “Comprenc”, que creixen al cap com una llavor semàntica de complexes decisions vitals; llançaments de guitarra elèctrica de Mürfila per acompanyar la ràbia; una ampolla d’aigua per omplir de llàgrimes el plàstic d’un bressol d’hospital; una càmera i un micròfon per filmar i compartir els somnis. Una actriu carregada de coratge (Gemma Brió) que no vol ser Medea, una altra actriu (Tàtels Pérez) que és totes les veus que acompanyen una mare per un màster accelerat per la vida i la mort. Totes tres sota un núvol de polietilè conjurades contra un destí com les bruixes de Macbeth.

I de què va Llibert? El que sorprèn d’aquest text magnífic -molt ben controlat en la seva voràgine emocional per la direcció de Norbert Martínez-és que no hi ha una resposta unívoca com podria deduir-se de la circumstància tràgica que posa en marxa el drama. Seria equivocat concedir a la decisió final -explicada amb generositat, profunditat i honestedat- tot el protagonisme. L’eutanàsia no pot acaparar una obra que és antitràgica. Medea no és aquí, ni se l’espera. Llibert també és la tossuderia del pensament rutinari: l’abusiu preu del tiquet del pàrquing de l’Hospital de la Vall d’Hebron.