Tot està escrit des dels grecs. Sòfocles i Èsquil haurien bullit de joia amb una història com la del cas Pujol. Quina obra de teatre més fantàstica haurien escrit. Vegem-ho. Pel que sabem fins ara, que no és gaire més que la confessió de Jordi Pujol Soley, els possibles encausats per algun delicte serien els fills de l’expresident i la mare Ubu / Ferrusola, ja que Jordi Pujol no ha tingut mai cap compte ni un cèntim a l’estranger, tot i que va ser qui va propiciar el presumpte frau. Cal entendre, doncs, que a la reunió familiar on els mitjans han dit que es va decidir l’estratègia de defensa de la famiglia, el molt culte expresident va decidir agafar el paper d’Antígona, la filla d’Èdip que desafia el rei de Tebes enterrant Polinices i per això és condemnada a mort, tot i que abans es treu la vida. Pels grecs els rituals funeraris evitaven la condemna a vagar per la Terra infinitament. I davant l’eventualitat que els seus fills patissin la condemna de Creont/Montoro i fossin convidats a la garjola, l’expresident n’assumeix la culpa i s’immola públicament perdent fins i tot alguna cosa més que la vida però salvant la família. L’amor davant de qualsevol cosa amb un gest de caràcter romàntic, però amb bitllets que destenyeixen enmig. El gran atractiu del mite d’Antígona és degut, segons George Steiner, al fet que reuneix els cinc conflictes fonamentals del drama que veurem present en aquesta trama:
1. El conflicte que enfronta homes i dones. En aquest cas, l’exdona de Pujol Ferrusola i la mare Ubu/Ferrusola (sigui dit en homenatge a Albert Boadella), que és qui mana.
2. El de la vellesa enfront de la joventut, ambdós representats pel matrimoni Pujol i els seus fills.
3. El clàssic tour de force entre la societat i l’individu. O més ben dit, la Hisenda pública contra els meus calés, contra la dona, contra cadascun dels fills.
4. El conflicte entre el món dels vius i el dels morts. Aquí tenim un mort, l’avi, el personatge absent que inicia a la tragèdia. I una mort política i social, la de Pujol.
5. El dels éssers humans amb la divinitat que trobem en la confessió de Jordi Pujol, que parla d’error original. Queden actes per escriure i una subtrama que versioni Els set contra Tebes/Andorra, sense descartar que Antígona/Pujol canviï de paper.
