TEATRE
Cultura 16/09/2012

La tragèdia de quedar orfes de memòria

Juan Carlos Olivares
2 min

El drama de Davide Carnevali té dos protagonistes. El primer és visible: un home amb demència senil. El segon és invisible: un lloc que canvia de nom cada vegada que la guerra en mou els límits. Un espai al cor d'Europa impossible de fixar en la memòria. El vell es refugia en aquest territori mutant per escapar d'una desconcertant boira d'oblit. L'home no està sol. L'acompanya un fill i un metge. El doctor es diu Kraepelin de cognom, com el psiquiatre alemany que va col·laborar amb Alois Alzheimer a fixar la síndrome que porta el seu nom.

La fràgil identitat de l'home que oblida qui és i fantasieja sobre qui va ser funciona en paral·lel a la idea d'una geografia sociopolítica que també està perdent la seva identitat, però sobretot aquesta memòria que serveix de salvavides per no cometre els mateixos errors del passat. En un moment de Variacions sobre el model Kraepelin se sent el discurs fundacional de l'actual Unió Europea: el discurs de Schuman del 1950. Les paraules del ministre francès d'Afers Exteriors surten d'un televisor a la vegada que un home derrotat per una ment en blanc juga perillosament amb un encenedor automàtic mentre el gas s'escapa de la cuina.

Carles Fernández Giua, traductor i director del muntatge de la Sala Beckett, troba l'equilibri per a un text que comença com un fred document dramàtic sobre els estralls d'una cruel malaltia degenerativa, continua com una metàfora geopolítica i acaba com un malson psicològic.

Jordi Brunet (el fill) i Hans Richter (el doctor) s'adapten correctament a cadascuna de les fases. Però és Artur Trias (el vell) qui esglaia amb una interpretació que transmet estupor, desemparament, ràbia, bogeria i aquell no-res que li envaeix la ment i li deixa la mirada perduda en un infinit blanc.

stats