Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

'Parlour song. Música de fons' furga en desitjos i pors

Les tragèdies de la gent normal exploten al Goya

Magda Puyo dirigeix Parlour song. Música de fons i fa debutar a Catalunya l'autor Jez Butterworth, l'últim fenomen teatral anglès. El Teatre Goya acull una tragèdia amagada sota un triangle amorós.

"Tothom ha tingut ganes de matar el seu cap o la veïna del costat. Però la gent, generalment, no ho fa. Tothom es reprimeix. Si ens deixéssim endur per desitjos més animals i ordinaris, el món seria insuportable... o no", reflexiona l'actriu Victòria Pagès. Aquests desitjos ocults i reprimits són el fang que remena el britànic Jez Butterworth a Parlour song. Música de fons . Magda Puyo dirigeix un espectacle en què una tragèdia latent pot acabar explotant a la cara dels protagonistes, còmplices d'un prototípic triangle amorós.

Per primer cop s'estrenarà a Catalunya una obra de Butterworth, en una coproducció de la Sala Trono i el CAER. L'anglès és un deixeble de Harold Pinter -reconegut pel mestre- i ha sigut l'últim fenomen mundial del teatre de text gràcies a la seva aclamada Jerusalem . Parlour Song , que s'estrena demà al Teatre Goya, és "inquietant i ambigua com ha de ser el bon teatre", defensa Josep Maria Pou, director de la sala. L'autor hi volia explicar una idea senzilla, una història que podria ser la tornada d'una cançó: "Com la persona que estimes s'està allunyant de tu", explica Puyo.

"En aquesta societat tan fràgil, necessitem aferrar-nos a coses materials, diners, casa, cotxe, i ens pensem que amb això estem protegits. Però dins nostre hi ha un animal molt proper a la naturalesa que pot sortir en qualsevol moment. Posem capes de pintura a les pors i als desitjos, però si la pintura s'esquerda, poden sortir grans tragèdies", explica la directora. L'originalitat de l'obra és que l'autor inventa uns personatges i una estructura de comèdia mentre per sota, de música de fons, deixa sonar l'engany, la frustració, la destrucció, l'amor, l'amistat, el drama. "En algun moment de l'obra sents que estan parlant de tu, perquè la gent normal passa per grans passions i aventures que volen amagar i acaben emergint", diu Puyo.

Una tragèdia domèstica

L'argument l'explica a l'espectador el Dale (Joan Negrié), propietari d'una empresa de rentat de cotxes i vèrtex d'un triangle en què s'ha de situar també la seva veïna, la insatisfeta Joy (Pagès), i el seu feliç i innocent marit, el Ned (Josep Julien), un expert en demolicions. "Hauria de fer una voladura de la seva vida, perquè és en un cul-de-sac, però es veu incapaç de fer-ho. Al contrari, el que fa és implosionar: viu una ruïna interior", descriu Julien.

La mirada de Butterworth a la relació és asèptica, "no pretén demostrar res", diu l'actor, i la depuració també és formal, al text, amb un joc molt contemporani que salta de narració a diàleg, de comèdia a drama. L'altre joc al qual es repten els personatges és el sexy scrabble , en què els jugadors han de fer el que manen les fitxes, l'excusa per revelar fantasies.

Victòria Pagès, que és qui va descobrir el text original, diu que Parlour song sona a un blues, a tragèdia domèstica. "En les nostres vides hi ha situacions límit, tragèdies que s'acaben produint, o no. Aquí la tragèdia és que no es produeix una catarsi. Mentre que a les obres clàssiques la història acabaria amb sang i fetge, aquí els personatges es carreguen la merda a la motxilla i segueixen caminant", sentencia l'actriu.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT