Publicitat
Publicitat

ENSEMBLE INTERCONTEMPORAIN GRAN TEATRE DEL LICEU 11 DE MARÇ CròNica Música

Ligeti i Berio guanyen la partida en el concert de l'Ensemble Intercontemporain

La 'vella' avantguarda Visita el Liceu

Un teatre que programa música contemporània amb comptagotes, com el Liceu, hauria de ser més generós i respectuós amb els compositors, els intèrprets i el públic. No es pot anunciar un Concert Measha Brueggergosman quan en realitat el que s'ofereix és un concert d'un grup de referència en les músiques d'avantguarda, l'Ensemble Intercontemporain, dirigit pel compositor hongarès Peter Eötvös.

La soprano canadenca Measha Brueggergosman només va assumir el protagonisme a Recital I (for Cathy) , l'obra que Luciano Berio va dedicar el 1972 a la seva exparella, la carismàtica actriu cantant Cathy Berberian, i va col·laborar en una peça del mateix Eötvös. Res a veure amb el que el públic del Liceu espera d'un concert protagonitzat per una soprano. Hi va haver, doncs, moltes cares de decepció, xiuxiuejos, resignació i fuga d'espectadors que esperaven una altra cosa. Ni el programa de mà, ni tampoc la pàgina web del teatre, oferien informació adequada (ni una sola línia) de les característiques del concert. Tractant-se d'un repertori inusual al Liceu, aquest concert sens dubte mereixia un mínim esforç de comunicació i sentit pedagògic.

No va començar bé la vetllada, amb una peça de Bruno Mantovani ( Les danses interrompues ) per a sis instruments molt pesada. Després va venir el millor del concert, el Concert de cambra (per a tretze instruments) de György Ligeti, fruit d'un pensament musical d'extraordinària força expressiva i màgica sonoritat que segueix causant sorpresa quatre dècades després de la seva estrena. Eötvös va dirigir amb precisió i devoció la genial música de Ligeti i va tancar la primera part amb una de les seves obres, plena d'essències jazzístiques i escrita amb gran habilitat, Snatcher of a conversation . Es va lluir el trompetista Antoine Curé i una mica menys la soprano, en funcions de noisemaker : els sons, paraules i sorolls que emetia no sempre van ser audibles a causa d'una confusa amplificació.

Measha Brueggergosman va mostrar el seu talent i versatilitat en l'obra de Berio, una singular radiografia de l'expressió vocal i l'ofici de cantant, en un arc de múltiples cites que parteix de Monteverdi i arriba al segle XX, passant per Bach, Donizetti, Verdi i Falla. Ha perdut bona part del seu poder transgressor -és una música molt lligada als setanta, àvids d'experimentació- i la seva força depèn del talent del seu protagonista.

Sense l'histrionisme (ni el carisma) de Berberian, Brueggergosman va fer una bona feina, en plena sintonia amb el pianista Jeff Cohen, Eötvös i els músics de l'Ensemble Intercontemporain. Ligeti, per sobre de tot, i Berio, la "vella" avantguarda, va guanyar la partida en un concert que podia haver guanyat més adeptes amb la promoció adequada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT