La vella guàrdia cinèfila reclama el protagonisme

ENVIAT ESPECIAL A CANESS'havia parlat molt en la prèvia d'aquesta edició de Canes de l'aposta conservadora dels programadors per noms consagrats del cinema d'autor contemporani com Michael Haneke, Alain Resnais, Abbas Kiarostami i Ken Loach. Doncs bé, a falta de la presentació del film de Loach, sembla que finalment són aquests directors els que més alt estan posant el llistó de la competició oficial.

Si ahir era Haneke qui presentava la seva candidatura a la Palma d'Or amb la devastadora Amour , avui han fet el mateix els veterans Alain Resnais i Abbas Kiarostami amb dos dels treballs més innovadors i complexos que s'han pogut veure per ara al festival. La vella guàrdia cinèfila reclama el protagonisme, doncs, en aquest Canes encara plujós que avui travessa l'equador del festival.

Sense principi ni final

Amb Like someone in love arriba la -sempre necessària- pel·lícula que una meitat del festival adora i l'altra meitat detesta. A diferència de la seva obra anterior, Còpia certificada , un film de tesi amb Juliette Binoche que transmetia un cert esgotament creatiu, Abbas Kiarostami fa aquí un exercici de cinema lliure, d'una aclaparadora modernitat. La seva radicalitat, però, no va ser ben rebuda per una part del públic, que va dedicar-li la xiulada més forta des que va començar l'edició.

El director d' El gust de les cireres ha rodat la pel·lícula a Tòquio amb actors japonesos i sense guió. Això no és cap novetat en el cinema de l'iranià, però mai fins ara havia despullat tant d'estructura narrativa una història. Like someone in love arrenca amb la discussió entre una call girl japonesa i el seu gigoló en un club nocturn. L'acció continua amb una visita posterior a casa d'un professor ja retirat que ha contractat els seus serveis; després salta al dia posterior, quan el professor acompanya la noia a la universitat on estudia i coneix el seu xicot, que el pren per l'avi de la noia. I això és tot. I alhora, no ho és. Aquí hi ha senzillesa, elegància i escenes de profunda emoció -meravellosa aquella escena en què la call girl escolta uns missatges de la bústia de veu del mòbil- barrejades amb temps morts i moments enganyosament trivials que conformen una fórmula narrativa orgànica, lleugera i viva, que no necessita nus dramàtic ni conflicte.

Això sí, Kiarostami va haver de justificar en roda de premsa el final de la pel·lícula, un tall abrupte al mig d'una escena en què algú trenca una finestra de la casa del professor. "En el moment de l'impacte contra el vidre se'm va acudir que podria ser el final. Però llavors vaig pensar que potser allò no era cap final. I em vaig adonar que tampoc tenia un començament. La pel·lícula no comença ni acaba, com a la vida, on mai arribem al començament de res".

L'anècdota de la roda de premsa va ser el mètode de finançament del productor del film Kenzo Horikoshi. "Vaig trobar dues solucions. Primer, l'ajuda del ministeri de Cultura japonès i, després, com que sóc col·leccionista, la venda d'una obra d'Yves Klein", va explicar.

Homenatge al teatre i als actors

La pel·lícula d'Abbas Kiarostami té un cert paral·lelisme amb el cinema que havia fet en els últims anys Alain Resnais, de gran lleugeresa i dramatúrgia imprevisible. Tanmateix, el nou treball que Resnais ha presentat a Canes als 91 anys s'allunya d'aquesta línia per endinsar-se en un territori de complexitat formal i alè testamentari.

Vous n'avez encore rien vu parteix de l'adaptació combinada de dues peces teatrals de Jean Anouilh, Eurydice i Dear Antoine , però la proposta no es pot comprendre sense veure-la en el context de l'obra de Resnais. El director d' Hiroshima mon amour reuneix per al film una colla d'actors habituals del seu cinema, la troupe Resnais: Sabine Azéma, Anne Consigny, Hippolyte Girardot, Pierre Arditi, Lambert Wilson, Michel Piccoli i Mathieu Amalric en són els principals.

Amb el pretext de la mort d'un amic comú, el celebrat dramaturg Antoine d'Anthac, Resnais situa aquests actors -interpretant-se a ells mateixos- en una gran mansió on atenen l'última voluntat del seu amic: que jutgin un enregistrament de l'obra d'Anthac Eurydice a càrrec d'una nova companyia teatral. De seguida que aquesta representació es projecta en pantalla, l'impuls de recitar frases del text s'apodera dels actors, que no poden evitar tornar a ficar-se en la pell de personatges que, en algun moment, tots ells havien interpretat. La representació de la companyia emergent s'entrelliga amb la dels amics d'Anthac, alguns dels quals fins i tot comparteixen el mateix paper, repetint de vegades les mateixes frases del text.

És inútil negar que els diferents nivells dramàtics d'aquest complex dispositiu narratiu suposen un petit desafiament en una projecció matinera d'un festival en què les hores per dormir són un bé escàs. Resnais alterna dimensions, escenaris i intèrprets amb la paraula i el text com a única constant, plantejant un joc formal que pot intimidar en un primer moment.

Més enllà de l'estructura, però, Vous n'avez encore rien vu és sobretot un homenatge als seus actors, que han acompanyat durant dècades Resnais, un acte d'amor que va ser correspost amb elogis dels intèrprets en una roda de premsa en què el director es va mostrar radiant. "No puc explicar l'emoció que sento quan sento els meus actors alabant-me. L'únic que puc dir és que sento molt d'amor per ells i, en general, pel cinema i el teatre", va dir Resnais, d'aspecte fràgil i parapetat darrere unes ulleres de sol.

Resnais també es va allargar sobre les relacions entre teatre i cinema, que sustenten el joc de la cinta. "Molts actors i directors continuen destacant les grans diferències entre un mitjà i l'altre, considerant sempre el teatre com l'art més noble. I és cert que hi ha diferències: la presència física dels actors, per exemple. Però pots mirar-ho des d'un altre punt de vista: tant el teatre com el cinema necessiten actors, i la representació no es pot interrompre, és lineal. I des de la meva primera pel·lícula he intentat jugar en un territori comú", va dir.