BarcelonaSi en les programacions nostrades existís la figura del compositor del mes, aquest desembre la posició estaria ocupada per Bach. El Palau de la Música li dedica una atenció específica, però ha estat L’Auditori qui ha obert foc amb un dels cims instrumentals del cantor de Sant Tomàs de Leipzig.
Les sis sonates i partites per a violí suposen tot un desafiament tècnic i musical per a l’intèrpret, fins a tal punt que incloure-les totes (i fer-los justícia) en una sola sessió és una heroïcitat a l’abast de ben pocs. Ara bé, passar de sis a quatre peces tampoc és bufar i fer ampolles. Alina Ibragimova arribava a L’Auditori amb l’aval d’una de les versions discogràfiques més lloades dels últims anys, una valoració que l’experiència del directe -que, com el cotó fluix, no enganya- va ratificar.
La seguretat amb què la violinista russa va atacar l’ adagio inicial de la Sonata núm. 1 va ser el primer indici de la qualitat del concert, alhora que donava pistes dels criteris interpretatius emprats. Ibragimova va desplegar un so ampli i rodó, d’una gran netedat fins i tot en els passatges més vertiginosos, mentre que la trama polifònica de moviments com les fugues de les sonates número 1 i 2 va estar il·luminada amb gran cura.
Aquesta lucidesa estructural no va derivar, per sort, en una lectura merament analítica. La versió d’Ibragimova va estar marcada per una expressivitat no per ben controlada menys evident, que restituïa tota la càrrega emocional d’aquests pentagrames -per exemple, els moviments lents que obren les dues sonates-, mentre que les partites número 1 i 2, amb la seva successió de danses de caràcter contrastat, van permetre a Ibragimova caracteritzar de manera ajustada cada moviment, amb un perfecte equilibri entre rigor arquitectònic i llibertat poètica.
La culminació va ser la monumental ciaccona que tanca la Segona partita, amb Ibragimova negociant amb fermesa els fluxos i refluxos del discurs fins a una conclusió de delicat recolliment. Només faltava la propina, la gavota en rondó de la Partita núm. 3, per acomiadar un concert esplèndid.
