Acostumats a desentrellar en aquest racó les interpretacions que fa la premsa de les paraules dels nostres pròcers, qui ens havia de dir que avui ens tocaria investir-nos en lacrimòlegs. Perquè el mig minut que a Junqueras li va tremolar la veu ha sigut amplificat de moltes i reveladores maneres. A Catalunya, El Periódico no esmentava la intervenció del d’ERC a Catalunya Ràdio (potser per estirar l’estela de la seva entrevista, publicada el dia anterior) i El Punt Avui i l’ARA ho despatxaven amb un parell de línies a mitja crònica. Contrast fort amb La Vanguardia, que obria una peça amb “Un emocionat Junqueras acusa la pressió i demana eleccions ja” i anava salpebrant l’article de referències al seu estat anímic: “Va evidenciar certa debilitat i esgotament”, “Es va mostrar afectat”, “Va demanar amb desesperació”, “Es va emocionar i amb la veu entretallada”...
I a Madrid? Doncs festa. Menys El País, que retratava Junqueras a l’ofensiva (“Exigeix”, “Va ser taxatiu”, “Va menystenir l’alternativa”...) la caverna ho aprofitava per denigrar-lo. Titular d’ El Mundo : “Junqueras es queixa entre sanglots dels subterfugis de Convergència” i asseguren que “va plorar o, si més no, va sanglotar”. Va plorar o no? Qui segur que ho encertava era La Razón, que en una pàgina deia “A Junqueras li salten les llàgrimes en veure a prop la independència de Catalunya” (en una interpretació oposada a la dels altres diaris) mentre que unes pàgines més enllà deien que només havia estat “a punt de vessar llàgrimes”. I arrencava la crònica amb: “Hi ha un factor irracional que propulsa l’independentisme català en particular i totes les manifestacions nacionalistes en general”. ¿Ja s’enrecorden que el lema del diari és “Ens agrada Espanya”?
