Jamel El Meziani: 50 anys. Va néixer a Algèria però va créixer al Marroc. Viu a Vic, on treballa en temes logístics a l’hospital
Si beus durant 40 dies l’aigua d’un indret, te l’acabes estimant. Acaba sent casa teva. El Jamel té molt present aquesta dita de la saviesa popular del Marroc, la seva terra d’origen. Ell és d’Oujda. L’any 1988 va fer parada a Vic, on tenia un germà. L’objectiu era continuar després el viatge fins a Noruega per acabar-hi els estudis universitaris. Però l’atzar sovint trastoca els plans més madurats: es va enamorar d’una vigatana i va formar una família a Osona.
Fa 26 anys la comarca era “molt més tancada”, recorda. En aquest temps les coses han canviat, malgrat que no tot s’hagi fet prou bé. “La immigració ha jugat un rol molt important però sovint és invisible, ningú els reconeix”, es lamenta. Parla amb convicció. De tant en tant fa una rialla entremaliada, com qui vol treure gravetat a les paraules. Beu sense presses un te blanc. Té les idees clares i prova de transformar-les en acció, en servei als altres. Des del Centre Islàmic, des de l’entitat Catalunya Plural i fins i tot des de les files de la CUP. Va formar part de les seves llistes municipals: “Treballo amb tots els que treballen per la justícia social”, puntualitza. Desconfia de la política de “protocols i trajes ”.
A ell la independència no li fa cap por -“Pitjor no estarem”- però explica que no és un debat prioritari per a la comunitat marroquina. La crisi els ha fet pagar un preu altíssim i molts han hagut de marxar cap a França, Bèlgica o Alemanya. Ha vist escenes tristes en què la canalla, nascuda a Vic, no vol deixar els amics, l’escola, la ciutat. “Aquesta és la seva terra”. Per això insisteix en l’error de mirar amb recel els nouvinguts, de no donar-los més oportunitats, de tenir recança a eixamplar “drets culturals” (com la possibilitat d’aprendre àrab a l’aula) perquè se sentin plenament ciutadans i participin de la vida pública. “De l’islam només se’n parla en negatiu, com fan a Madrid quan parlen de Catalunya”, diu somrient.
El Jamel ja no s’imagina vivint en un altre indret. Però torna sovint a Oujda. Ell, com tants, ha fet i fa pedagogia. “Nosaltres fem d’ambaixadors” de la realitat catalana. Tant, que al Marroc “hi ha gent que té sintonitzada TV3” per no deslligar-se del país o per acostumar l’orella a la llengua de la terra on potser viuran. Res a veure amb el que passava el 1988.
