La rebategen “la padrina de la secessió” (en el digital ho han canviat a 'de l'independentisme') i és un d’aquells perfils que tan bé sap fer El País. Il·lustrat amb una caricatura abstracta i impressionant, com sempre, de Sciammarella, el text inclou unes quantes pinzellades de colors feridors: “escassa trajectòria pública i sense aparents condicions per a l’oratòria o la política”, “segueix mostrant-se entre tímida i a la defensiva”, “excés de divisme”, “obsessionada amb la independència”, “indissimulable desig de destacar”, “to de reny professoral”... Tot això aboca a una conclusió que és la-mare-de-totes-les-conclusions: “Era al lloc i el moment oportuns”, un escarràs que els periodistes podem encolomar a (pràcticament) qualsevol polític. Però el mecanisme més murri de l’article no era periodístic, sinó literari. El perfil comença recreant-se en el moment en què Forcadell ha d’empaquetar les coses del seu despatx a l’Ajuntament de Sabadell perquè ERC només treu un regidor i ella anava de número dos. I acaba amb un paràgraf on se suggereix que podria encapçalar la llista unitària de les eleccions plebiscitàries. Forcadell assegura que no ho té previst. El periodista diu, en canvi, que “moltes de les 20 fonts consultades” creuen que aleshores serà el moment en què tornarà a la política. El que acaba de decantar la balança en el veredicte del lector és aquella primera escena en la qual es dibuixa un ressentiment difícilment objectivable: al final del relat, és impossible no sentir-lo bategar encara.
A l’altre extrem, també El Punt Avui retratava Forcadell, però amb molta més economia de lletra. En una peça elaborada des de la fila zero de la manifestació de diumenge, consignava l’afinada anàlisi de l’actriu Núria Feliu, substanciada en només quatre paraules: “Confio en les nenes”.
