El ‘decretazo’, un fiasco anunciat
El govern del PP va deixar sense atenció sanitària una part de la població i ara, forçat pel cicle electoral, es fa enrere
Pocs exemples més clars hi ha d’un fiasco governamental que aprovar una mesura de gran abast a so de bombo i plateret i per decret, amb el corró parlamentari, i acabar fent-se enrere en la mateixa legislatura adduint efectes indesitjables i assegurant que “no té sentit”. És el que li ha passat al govern espanyol amb l’exclusió dels sensepapers de l’atenció sanitària.
El decretazo, les “mesures urgents per garantir la sostenibilitat” del model sanitari, va ser la llei estrella de la ja defenestrada ministra Ana Mato, que a la pèssima gestió de la crisi de l’Ebola ja hi pot afegir un altre nyap: amb l’excusa de l’estalvi, el govern del PP va augmentar els copagaments farmacèutics i no va dubtar a deixar sense un dret bàsic una part de la població que viu sota la seva administració, amb l’excepció de dones embarassades, menors i urgències.
Els experts dels sectors mèdic i social van advertir que, deixant de banda les qüestions d’humanitat, la decisió posava en risc la salut pública de la població en general. I tampoc no era efectiva per assolir l’objectiu que es proposava: l’estalvi de 700 milions d’euros. I és que la població immigrada fa servir els serveis sanitaris públics entre un 15% i un 40% menys que l’autòctona. Per acabar-ho d’adobar, la Generalitat i les comunitats on no governava el PP es van negar en rodó a aplicar el decret.
Dos anys i 11 mesos després, el substitut de Mato, Alfonso Alonso, ha hagut de fer pública -amb una contundència comunicativa prou reveladora- la rectificació. Una rectificació, cal dir-ho, que es queda a mitges: els sensepapers seguiran sense targeta sanitària i no s’ha aclarit com s’integraran en el registre sanitari ni com se’ls assignarà un metge de capçalera.
Però de tot plegat se’n pot treure una altra conclusió. Més dura. El 20 d’abril del 2012, quan es va firmar el decretazo, el PP acabava de guanyar les eleccions emparat en un cicle d’altíssima contenció econòmica per la crisi. Ara, a 31 de març del 2015, la societat, esgotada, sembla que està girant cap a l’esquerra i reclama més polítiques socials. El PP ha jugat amb el dret universal d’un col·lectiu molt vulnerable. I que no vota. Però ara, que bufen altres vents, ha girat com un penell.
