Aquest diumenge que ve el 30 minuts de TV3 commemorarà els seus trenta anys en antena amb un especial sobre els èxodes humans. Recuperaran els testimonis de les guerres que han gravat al llarg d’aquest temps per veure com han evolucionat. Valdrà la pena veure’l. No només pel desig de saber i aprofundir sobre tot allò que passa al món, sinó també per celebrar que la televisió pública compti encara amb un programa com aquest a la graella. És imprescindible. El 30 minuts és el programa de TV3 que delata d’una manera més clara quin va ser el model de tele que s’imaginaven quan la van fundar: una cadena moderna i global. Una tele que no es convertís en un complement de les emissores que ja existien, sinó en un ens potent i competitiu. Tota gran cadena de televisió demana un programa informatiu de reportatges seriós i universal. I s’agraeix que, trenta anys més tard, malgrat les modes periodístiques dels reportatges d’autor, el llenguatge cinematogràfic, les edulcoracions de so, filtres i sintonies, el 30 minuts s’hagi mantingut pur i intacte als efectismes narratius. Ha perdurat l’esperit periodístic del rigor, el llenguatge directe i la realització neta i veraç.
Una bona demostració d’aquest segell del 30 minuts va ser el programa de diumenge passat, A l’epicentre de l’Ebola, un documental de la RTS, la tele pública suïssa. Viatjaven fins a la República de Guinea per observar com Metges Sense Fronteres, la Creu Roja i els seus habitants lluiten per posar fre a una epidèmia devastadora. La frase d’un metge definia a la perfecció la sensació d’impotència que tenen: “No és que correm darrere l’epidèmia. És que l’epidèmia fuig davant nostre”. El documental tenia la virtut de mostrar una enorme sensibilitat pels afectats. Sol passar que al Tercer Món les víctimes més fràgils acabin convertides en simples maniquins d’una postal televisiva tràgica que impacta. En aquest, no. El documental advertia que tenien el permís dels pacients i difuminaven la cara dels nens malalts. No només mostraven el context de l’Ebola sinó que explicitaven l’enorme dignitat i pedagogia amb la qual es treballa a l’Àfrica occidental. Els recursos són escassos però la sensibilitat mèdica no es perd. I el documental la respecta i la fa evident. Meravellosa la imatge del metge protegit amb el vestit de plàstic bressolant un nadó orfe malalt fins que s’adorm. No calien paraules per emocionar l’espectador.
Que per molts anys puguem continuar gaudint d’aquesta finestra al món privilegiada, honesta i universal que ens fa a tots més conscients d’una realitat que massa sovint oblidem.
