QUAN A LA VIDA ens passen fets inesperats els païm com podem, anem a dormir i quan l’endemà ens aixequem tenim un moment de dubte sobre si realment allò va passar. Si és un fet negatiu, desitgem que allò no sigui cert, que sigui un malson, fins que rebem la patacada que sí, que allò “és el que hi ha”. Els diaris expliquem sempre fets excepcionals, de manera que per rutina ja assumeixes que el que surti a primera pàgina serà un fet extraordinari i ho portes amb ofici. Però en 44 mesos de vida hem fet tantes portades, però tantes, que mai hauríem dit que faríem, tan extraordinàries fins i tot en el món de l’extraordinari, que a vegades ens hem de pessigar per confirmar que allò està passant. Hem anat escrivint que la sotragada pujoliana afectaria el procés i pot condicionar alguns lideratges. Òbviament. I alguns fins analistes de l’actualitat que han enterrat el procés diverses vegades han tornat, aquest cop amb més insistència, a concloure precipitadament que, ara sí, el procés estava tocat de mort. Com que és un procés, ja es veurà. De moment, aquest matí quan es despertin retran l’enèsim homenatge a Augusto Monterroso, perquè descobriran que el procés segueix allà. Els costa assumir que si una majoria determinada ho vol, votarem. No és segur que la majoria mantingui la determinació, aquesta és la incertesa, però si la manté, votarem. És el missatge central de Mas, que amb molt bon to va remarcar un cop més que lidera una proposta i no rep cap contraproposta.
