Efímers 20/07/2015

El “devastador panorama” del sector musical

Les xifres de l’‘Anuari de la Música’ mostren que les sales han patit “una patacada històrica”

Xavier Cervantes
5 min
El “devastador panorama” del sector musical

Barcelona“El panorama és desolador. El sector ha tocat fons, i se situa a la cota zero”, diu sense embuts Lluís Gendrau, president del Grup Enderrock i director de l’ Anuari de la Música juntament amb Jordi Gratacós, president de l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC). Gendrau parla a partir de les dades del sector musical català referides al 2014. Algunes xifres poden convidar a un moderat optimisme si es comparen amb les del 2013, però el consol és poc si es posen en relació amb les del 2010, sobretot pel que fa a la música en directe, que ha perdut un volum de negoci de 18 milions d’euros en els últims quatre anys; és a dir, una quarta part. El nombre d’espectadors és manté en els 7,7 milions del 2013, dos milions més que el 2012, però molt lluny dels 10,3 del 2011.

En aquest context, tocar fons es pot interpretar positivament, en el sentit que ja no poc caure més. O sí, perquè el sector està molt desequilibrat, amb macrofestivals i concerts de gran format consolidats, però amb la resta sota mínims. Com repeteix sovint Gratacós, “ha desaparegut la classe mitjana”, tant l’artística com la industrial. “Hi ha menys contractació, i això acaba limitant l’espectre artístic”, afegeix Gendrau sobre una realitat marcada pel darwinisme cultural: es minimitza el risc i això fa que menys grups -els que tenen més poder de convocatòria- es reparteixin les actuacions.

Reducció de les plantilles a la meitat

“Hi ha hagut una profunda transformació fruit de la crisi i de la caiguda de la facturació privada i de l’aportació pública”, recorda Gendrau. Aquesta transformació, que té la magnitud d’una reconversió industrial, s’ha fet “sacrificant les plantilles de treballadors, que en la indústria del directe s’han reduït gairebé a la meitat” en els últims quatre anys. Només el 2014 la pèrdua de llocs de treball fixos va ser d’un 19,5%. Pel que fa a la facturació, la música en directe “està tocada però no enfonsada”. Hi hagut un “cert rebot a l’alça”. Ha passat dels 59,6 milions d’euros facturats el 2013 als 61,4 del 2014; de tota manera, res a veure amb els 76,9 del 2010 i els 79,4 del 2011. Però, com diu Gratacós, “que avui es facturi més no vol dir tenir més marge de benefici”. “Treballes per pagar el telèfon”, afegeix el president d’ARC, que no defuig l’autocrítica. “El sector s’havia acomodat en polítiques històriques i cal un canvi radical. Ens hem de reinventar”, diu.

Qui més està patint són les sales de concerts, que el 2014 van tenir un 10,2% menys de públic. “La patacada és històrica”, diu Gendrau. I el més greu és que aquesta recessió és “constant” des de fa anys. L’equació menys públic, menys concerts és demolidora per a les sales privades i contrasta amb els bons resultats d’auditoris públics i de festivals grans. Els equipaments que van tenir més públic el 2014 són el Palau de la Música i L’Auditori de Barcelona, uns equipaments amb programació pròpia però també amb una política de lloguer d’espais a altres promotors. El Palau de la Música creix en espectadors i en ocupació mitjana perquè ha programat menys concerts que el 2013. En canvi, l’increment de públic a L’Auditori és fruit d’un augment dels concerts. En general, els grans equipaments públics (o semipúblics) van tenir bons resultats el 2014, tret del Liceu, que va tancar la temporada 2013-2014 amb una pèrdua d’espectadors del 8,1% respecte a la 2012-2013: de 233.996 a 214.959 persones.

La prova més eloqüent del desequilibri del sector de la música en directe és la comparació entre els resultats del Palau Sant Jordi i els de la sala Apolo de Barcelona. Al primer (incloent-hi el Sant Jordi Club) s’hi van fer 39 concerts, 17 més que el 2013, i l’assistència va passar de 191.671 espectadors a 293.500: un increment del 53%. En canvi, l’Apolo mostra la cara més devastadora: el 2014 va programar 159 concerts menys (de 359 a 200) i el nombre d’espectadors va caure dels 315.202 a 175.700, un 44% menys. El balanç negatiu també afecta sales com la Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat, el Clap de Mataró, l’Stroika de Manresa i l’Heliogàbal de Barcelona, en la majoria de casos perquè s’hi han fet menys concerts. A Barcelona, Barts, Razzmatazz, Tarantos, Jamboree i Bikini mantenen un creixement sostingut. Tot plegat, les trenta principals sales catalanes han programat un 13,5% menys d’actuacions, i el públic ha baixat un 10,2%.

Dit d’una altra manera, el gran esdeveniment s’està menjant la cultura de proximitat no gratuïta, i el model pot arribar a trontollar. Set de cada deu catalans no va anar a cap concert el 2014, i el preu màxim que estan disposats a pagar per veure una actuació és de 14,80 euros. A Barcelona el preu mitjà d’una entrada per a un concert de música moderna és de 26 euros (15,30 a les sales i 37 als grans equipaments).

Les preferències del públic es decanten pels festivals, que en general presenten estabilitat amb una assistència total d’un milió i mig d’espectadors. “La bombolla dels festivals s’ha estabilitzat”, recorda Gendrau. I la desaparició d’alguns festivals el 2015 es compensa amb l’aparició en anys anteriors del Canet Rock, l’Strenes i el dels Jardins de Pedralbes.

Pel que fa a la indústria discogràfica catalana (sumant digital i físic), les dades del 2014 confirmen una davallada en la facturació dels 12,1 milions d’euros del 2013 als 10,2 del 2014 (el 2006 van ser 30 milions). La dada contrasta amb la del conjunt de l’Estat, on les discogràfiques han facturat més: de 123,4 a 149,9 milions d’euros.

El canvi que ha d’experimentar el sector musical, cada vegada més atomitzat, també haurà afrontar la precarietat laboral i l’economia submergida, una realitat que no recullen les dades de l’ Anuari. “És un forat negre -reconeix Gratacós-. Moltes vegades el músic percep que el que està fent és per oci, no per cultura, i per tant no percep la necessitat d’estar donat d’alta. No preveu la professionalització. Si no tenim dades de quanta gent es guanya la vida amb la música, no podem saber quanta gent hi ha a l’atur”. Gratacós explica que “molts músics cobren en B”, cosa que significa que hi ha algú que els paga també en B.

Un pla integral de la música

La Generalitat té previst engegar un pla integral de la música similar als de la dansa i el circ. “Cal treballar conjuntament i saber utilitzar els recursos públics”, diu el director de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC), Jordi Sellas. El primer pas es farà al setembre al Mercat de Música Viva de Vic amb la creació de la primera taula institucional del pla integral, que, segons Sellas, inclourà àmbits com la formació, l’estructuració del sector, la producció musical, l’ampliació de públics i la internacionalització. Això sí, en un context que, tot i la millora del 2014, arrossega els estralls de les retallades, sobretot del 2013, quan l’aportació de la Generalitat a la música va caure un 42,8%.

stats