Crític teatralAmor. La funció s’acaba i només ens queda la memòria d’una dona dolça com poques, d’una absoluta lleialtat, i una actriu camaleònica que va viure amb i en el teatre durant tota la seva -injustament curta- vida. Una dona de teatre. Imprescindible. Una veu suau, suggestiva en el tu a tu i una veu carregada de sentits sobre l’escenari. I un somriure encisador quan explicava el seu nou projecte. Una expressió de joia i de por. Una dona compromesa amb això tan evanescent que és el teatre. Cada dia igual. Cada dia diferent. I quan cau el teló no en queda res. Només l’ofrena de l’actriu cap als espectadors, només l’entrega d’una dona amb perruca rossa, botes de xarol, abric de plàstic de lleopard i ulleres negres recuperant, reproduint la paraula del gran mestre Shakespeare a Invocació, una versió de Ricard III. Memòria recent. Crec que la seva última aparició sobre un escenari.
Compromís. Què volen que els digui? Mercè Anglès era una dona que es feia estimar. D’aquelles amb qui pots parlar estona, amb intensitat. Mercè Anglès pensava que el teatre era més que entreteniment. Ho va demostrar plenament en l’enyorat Teatre Artenbrut. La seva força anímica i la seva empenta professional van aconseguir convertir el petit local del carrer Perill en una sala de referència. El tancament va ser dur, però, com fan els irreductibles, va néixer altre cop amb la companyia Q-Arts Teatre, de la qual va ser fundadora amb Anna Güell. I ens va regalar Shakespeares moderns, un magnífic Leonci i Lena, de Büchner. I més. Q-Arts Teatre tenia la importància del bon teatre fet amb pocs mitjans, amb imaginació i un indubtable interès. I a fe que n’hem gaudit! La funció s’acaba i voldríem aplaudir-la, però la pena és massa forta i la solitud immensa. La d’ella (“ ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”, escrivia Gustavo Adolfo Bécquer) i la nostra. Voldríem brindar per ella. Amb ella. Però ella no pot aixecar la copa de vi. Estem molt tristos, i cal dir-ho.
