Publicitat
Publicitat

Les curses d’orientació agafen velocitat a Catalunya

La combinació de l’atletisme i l’astúcia defineix aquesta pràctica esportiva, que cada cop guanya més adeptes arreu del país

El recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau es convertirà diumenge que ve, 14 de desembre, en un circuit esportiu. Centenars de nens, joves i adults participaran en una cursa d’orientació que els descobrirà tots els racons amagats en un entorn privilegiat: els dotze pavellons dissenyats per Lluís Domènech i Montaner entre el 1902 i el 1926 i declarats Patrimoni Mundial de la Unesco el 1997. Es tracta de la segona cursa del circuit Barcelona Orientació, una iniciativa d’El Consell (grup d’entitats al voltant del Consell de l’Esport Escolar de Barcelona) i la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya (FCOC) que té l’objectiu de sumar adeptes a aquesta pràctica esportiva poc coneguda però cada cop més exitosa arreu del país.

“És una barreja d’escacs i atletisme”, afirma el president de la FCOC, Josep M. Dedéu, per explicar que en una cursa d’orientació no guanya el que corre més sinó “el que té més astúcia, sap llegir millor el mapa i té més sort”. I és que aquest esport consisteix a completar una prova contra rellotge i sense itinerari fixat, en què el participant ha de passar per unes fites o balises assenyalades en un mapa en el mínim temps possible i amb l’única ajuda d’una brúixola.

La cursa pot tenir lloc en plena natura o enmig d’una ciutat i, per les seves característiques, es pot fer caminant, corrent, en BTT, caiac, esquís, raquetes i fins i tot amb cadira de rodes. Dedéu destaca, a més, que es tracta d’un esport per a totes les edats: des de nens de 6 o 7 anys fins a persones de la tercera edat. “En altres països he arribat a veure participants de més de 95 anys”, assegura el president de la Federació.

De fet, els participants es divideixen normalment en diferents categories -segons edat i sexe- i el dia de la prova surten per grups reduïts de manera esglaonada per evitar que tots els corredors segueixin el mateix recorregut. Segons Dedéu, es tracta d’un un funcionament semblant al de la vida: “No es tracta de seguir els altres. Has de seguir el teu propi camí i, si t’equivoques, aprendre dels errors”.

Més enllà del ‘running’

Els corredors tenen l’al·licient de poder compartir l’experiència

Més enllà de seguir el mapa, quina diferència hi ha entre les curses d’orientació i la resta? Què distingeix l’experiència de seguir unes fites del que popularment coneixem com a running? “El running és cada cop més individualitzat”, opina Dedéu, i afegeix: “Els runners es posen els auriculars i escolten música, mentre que les curses d’orientació són un esport per compartir”.

Els seguidors d’aquestes proves donen tanta importància al recorregut com a l’hora d’abans o de després de córrer. Sobretot aquesta última: “Expliques els diferents espais amb què t’has trobat, ja siguin els carrers d’una ciutat, un parc, un bosc, la platja...” També cal tenir en compte que algunes modalitats d’aquestes curses es fan en grup. És el cas de les curses amateurs, on es pot córrer en família o entre amics, o les anomenades rogaine.

Un turisme diferent

Les curses d’orientació permeten visitar indrets i fer esport alhora

Sigui en grup o individualment, les curses d’orientació comencen a créixer com una bona manera de fer esport al mateix temps que es descobreix o es visita l’entorn. Enguany s’ha celebrat per primer vegada el European City Race Tour, una lliga internacional de curses d’orientació que s’han disputat a Barcelona, Porto, Londres i Edimburg. Segons explica Dedéu, la primera edició del campionat ha sigut un èxit i de cara al 2015 està previst que altres ciutats del continent se sumin al circuit. “Això pot donar peu que la gent visiti les ciutats d’una manera diferent, més enllà d’anar en un autobús descapotable o caminar per un barri”.

A Catalunya, de fet, ja hi ha algunes poblacions que tenen circuits fixos per fer curses d’orientació fora de competició. Qualsevol persona que vulgui viure l’experiència pot anar a l’oficina de turisme o a l’ajuntament de municipis com Sant Martí de Centelles (Osona), Aiguafreda (Vallès Oriental) o Girona, entre d’altres, i comprar el mapa topogràfic del traçat per uns 2 o 3 euros.

L’esport a l’ombra

Les curses d’orientació busquen guanyar visibilitat social

Des de la FCOC són conscients que altres esports “fan molta ombra” a les curses d’orientació, però estan convençuts que és qüestió de temps que la gent s’hi enganxi. “Hi ha gent que ho prova per primer cop i em diu: «Tant de bo ho hagués conegut abans»”, diu Dedéu. El circuit Barcelona Orientació va néixer l’any passat per engrescar els més petits i eixamplar el planter d’aquest esport. Llavors hi va haver 150 nens que van participar en alguna de les proves del calendari i l’organització espera que aquest any siguin 300. La cursa a l’Hospital de Sant Pau és la més singular de les sis que es faran el 2014 i les inscripcions estan obertes a www.elconsell.cat fins dimecres.

L’origen: els entrenaments militars a Suècia

Les curses d’orientació van néixer el 1888 a Suècia, on es van començar a practicar com a entrenaments militars. Amb el temps es va convertir en una pràctica esportiva que es va estendre per tot Europa i arreu del món, però la primera cursa d’aquest tipus es va celebrar prop d’Estocolm el 1919. La va organitzar el comandant Ernest Killander, considerat un dels impulsors de l’orientació esportiva moderna. Les curses van tenir tanta implantació al seu país d’origen que el 1942 es van convertir en una assignatura escolar. L’arribada de les curses a l’estat espanyol es va fer esperar fins als anys 80 i el 13 de juliol del 1988 es va fundar la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya (FCOC) de la mà de Carles Lladó i Badia. Buscava un esport on Catalunya tingués representació olímpica i federació amb reconeixement internacional. Tot i que no ho va aconseguir, el mateix any van començar a proliferar els clubs d’orientació arreu del país.

Més continguts de