Els dos grans barbuts (1938)

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsFou en tal dia com avui, segons diuen alguns fulls d’almanac, que els dos grans barbuts els quals ara ens anem a referir -l’un en el camí de Damasc, l’altre en una església de Palma, a la nostra catalaníssima ciutat de Mallorca- (i amb més de deu segles de distància) conegueren una llum sobrenatural. Tots dos muntaven a cavall, i si l’un era el cavaller de la guerra l’altre era el cavaller de l’amor; si l’un perseguia com un vulgar feixista les doctrines renovadores i alliberadores del Crist, l’altre perseguia, del cavall estant, una noble i bella dama mallorquina. Les palmeres de Damasc que ofereixen com un oasi de verdor l’ombra dels seus arcs a les caravanes sedegoses del desert rebien al barbut Saulo enlluernat d’una estranya claror. L’ombra sagrada dels arcs de l’església de Palma que oferien un refugi a la noble dama balear rebien com un insult la petjada d’aquell centaure barbut follament encegat per l’empresa galant. Però si a l’un l’esclat de la llum el deixà entenebrit, a l’altre la visió cancerosa del pit cobejat de la dama transmutava com un reactiu d’alquimista el metall fos i roent de l’obscura passió d’erotisme en el pur metall resplendent de l’amor ideal i donava als seus ulls les claredats de visió d’un il·luminat. Pau, el barbut, transmutava el seu orgull obscurament combatiu i agressor i les nues armes tallants, per l’esclat de la llengua de foc arborada de passions i d’accions combatives i d’arguments destructius del paganisme sobtadament repudiat. Ramon Llull, en canvi, obria a la contemplació de l’univers els seus ulls assedegats de comprensió i de bellesa, i examinava experimentalment la realitat de les coses i dels éssers amb un delit científic de coneixença i d’estimació apassionada. Si Pau proclamava i dictava les normes d’una moral rígida i amenaçadora i assenyalava els perills de l’infern als que no admetien la seva llei, Llull assuaujava la seva set d’infinit inexhaurible en la saviesa oriental i plasmava en la fornal del seu front les més pures i líriques joies del misticisme medieval i les síntesis meravelloses de la Ciència universal. I si l’Església de Roma, successora inconscient del paganisme havia de divinitzar la figura de Pau com un ídol de la mitologia catòlica en l’esplendor dels marbres del Vaticà, quan aquesta institució eclesiàstica ja havia transmutat l’expressió d’amor de la fesomia del Crist per un altra expressió d’autoritarisme absolut, la mateixa Església romana interdia d’admetre que la saviesa de Llull flamejant de la mirada amorosa del Crist per als homes i les bèsties del món s’havia d’erigir, al·legòricament, dins el temple natural i lluminós de Mallorca -en el mont de Randa que és com una randa de llum- per tal d’il·luminar l’Univers.