Marina d’Or, el gegant immobiliari amb peus de fang

OrpesaÉs un dia qualsevol de primavera, l’endemà de la fallida del grup immobiliari de Marina d’Or, però per les àmplies avingudes de la ciutat de vacances simplement es nota el bon temps, l’alegria jubilar, la vida despreocupada en un no-lloc. S’ha perdut una batalla, però la guerra continua.

I la guerra és, simplement, l’aspiració, tan mesetària, de tenir un apartament a la vora del mar. La crisi, naturalment, ha acabat situant aquesta ambició en la seva dimensió justa. I és que si hi ha un emblema fastuós d’això que s’ha anomenat bombolla immobiliària és Marina d’Or. No és l’únic, òbviament (n’hi ha tants…). Però el somni de l’empresari Jesús Ger (Barcelona, 1946) a la vora del Mediterrani tenia totes les condicions per representar a la perfecció la retòrica de la construcció desaforada que ara acaba, finalment, en un concurs de creditors.

Nascuda als anys 80, però desenvolupada en tot el seu potencial a partir dels 90, Marina d’Or tenia totes les condicions per triomfar. ¿Quin jubilat de Madrid, sense problemes de liquiditat, es resistiria a la possibilitat d’adquirir un apartament vora el mar? Una gran inversió, en diners i en salut. Al Paco, que es de Móstoles, me’l trobo davant d’un dels cinc hotels del complex. Ell és un dels resistents. Fins i tot ha remat a contracorrent: va comprar l’apartament l’any 2008, quan tothom els venia. “Encantat de la vida, escolta, és la millor jugada de la meva vida”. Aquell any el desaparegut diari Público em va enviar sobre el terreny per explicar als seus lectors com era la vida a la ciutat artificial en ple hivern. Van fer diana. Aquell dissabte del mes de gener, amb la major part dels hotels tancats, el balneari d’aigua marina clausurat i gairebé ningú al carrer, Marina d’Or feia la impressió que era un d’aquests poblats del western cinematogràfic, on el vent fa moure excrescències vegetals i la desolació és un algoritme de l’ànima. Al capdavall, el 2007 havia estat el punt d’inflexió. Si abans s’hi venien entre 1.500 i 1.800 apartaments a l’any, el 2007 ja només en van ser 400.

El gener de l’any següent, in situ, el fotògraf i jo ens vam mirar i vam pensar el mateix: això de la crisi va realment de debò. Penseu que aquella era l’època en què es discutia si Espanya -i Europa, i el món- s’enfrontava, després de la debacle de Lehman Brothers, a una “crisi” (la fatídica paraula que el president Rodríguez Zapatero es negava a pronunciar) o a una simple “desacceleració”. Però Marina d’Or era un bon termòmetre: el que el fotògraf i jo hi vam veure era una munió de cartells d’“En venda” penjats dels balcons de les fileres d’apartaments. Un gran símptoma.

Animació primaveral

A la nit, al restaurant Il Peccato (que encara subsisteix en l’actualitat), l’única taula ocupada era la meva (el fotògraf ja se n’havia tornat cap a Madrid). Naturalment, tot això canviava amb el bon temps, i per això ara, en aquesta primavera privilegiada, Marina d’Or torna a fer aquesta impressió d’animació, al marge de les adversitats immobiliàries. El que no trobo, ara, és una cosa que fa sis anys era difícil de no veure: antics treballadors del complex amb ganes d’explicar una sucosa història. Recordo, el 2008, Sorin i Mikhaela Bika. Llavors només passejaven davant la mar, però havien estat a sou de Jesús Ger: jornades de dotze hores diàries, sis dies a la setmana, sense contemplacions i sense seguretats. En aquesta ocasió no hi ha sort: a la platja (originàriament de pedres: la sorra s’hi ha hagut de portar) només hi ha alguns matrimonis amb els seus fills. ¿Han sentit notícies del concurs de creditors? Simplement, no. I em miren amb aquell posat de “nosaltres no som d’eixe món”.

Voldria que haguéssiu conegut aquest lloc abans que Ger s’hi fixés amb molta atenció. Orpesa, el ble en el terme del qual s’ha edificat Marina d’Or, era només un poblet de llauradors i pescadors fins que les ofertes econòmiques per les terres on s’ha edificat tot plegat l’han convertit en un empori de milionaris. El somni era encara més ambiciós: 18 milions de metres quadrats urbanitzats, 40.000 habitatges, instal·lacions artificials reproduint el Carib, Venècia, Versalles o les pistes d’esquí dels Alps, i sortida a la borsa de la societat. Tot això, amb la complicitat del poder polític local (Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló) i una peça imprescindible: el polèmic aeroport que es va construir a la zona. Però Fabra ha passat a millor vida (civil), a l’aeroport de Castelló encara no s’hi ha enlairat cap avió i el concurs de creditors ha trucat a la porta. Fi del somni (de moment).

Al Paco les males notícies no l’afecten. Ell va dubtar, en principi, entre comprar un habitatge a Marina d’Or o la Marina Baixa d’Alacant. Però l’homonímia oculta una divergència substancial: la zona d’Altea i Benidorm ha estat eficaçment colonitzada, en l’últim mig segle, per estrangers de mitja Europa, d’alt poder adquisitiu. En canvi, el litoral de la Plana i el Baix Maestrat encara era pràcticament verge. I si calia dessecar una mica el Parc Natural de Cabanes-Torreblanca, al límit nord del complex turístic, doncs endavant les atxes.

Disbauxa immobiliària

El Paco bufa, es passa la mà pel bescoll, em mira amb sornegueria. Té 72 anys i en fa set que es va jubilar, després d’una llarga vida professional com a arquitecte tècnic. No li parlis d’especulació, de megalomania ni de disbauxa immobiliària. Ell només vol veure sortir el sol cada dia des del seu menjador, i passejar per la platja amb els descalços. I això és tot.