Mercedes Grau: “Seria horrible que tornéssim a veure la barra lliure de crèdit d’entre el 2004 i el 2007”

BarcelonaMercedes Grau és una de les escassíssimes banqueres que hi ha a Espanya i admet que la conciliació, en el seu cas, ha sigut “d’una dificultat extrema”. Avui pilota l’exitosa expansió de Banca March a Catalunya i s’ha acostumat al fet que l’entitat sigui considerada una de les més solvents de tot el continent.

Per fi s’ha acabat la crisi?

Crec que no. La que vam passar al sector financer de liquiditat i la contracció de l’economia per culpa de la debilitat de la banca sí. La banca espanyola té avui una situació fantàstica, i per tant les de liquiditat i solvència són crisis acabades. Però empresarialment encara vivim el final de la crisi. L’atur segueix sent un dels grans problemes d’aquest país, el sector industrial encara té problemes i estem veient que a Europa ara hi ha alentiment.

Què més podem fer per sortir-ne?

A Europa és més complicat que als Estats Units, tenim uns reguladors més interessats en la inflació que en el creixement, que és el que necessitaríem i, per tant, això serà lent.

Ja som prou competitius?

Això ha canviat radicalment. La nostra competitivitat és millorable, segur, però comencem a ser competitius. A Europa la nostra diferenciació ha de ser per valor afegit i coneixement.

Quan tornaran a notar el crèdit les petites empreses?

És lògic que després de la gran reestructuració dels bancs, amb ràtios de morositat enormes, quan has de donar un crèdit t’ho miris molt. És cert que les empreses que ho necessiten més ho tenen més difícil. La barra lliure de crèdit que hi va haver entre el 2004 i el 2007 no la tornarem a veure, i seria horrible que la tornéssim a veure, perquè el crèdit no es pot donar de manera poc professional. El que han de fer les empreses és capitalitzar-se, no s’hi val a ser empresari de qualsevol manera. Però hi ha hagut un gran canvi: fa un any i mig no hi havia diners per a ningú, i ara sí. A Espanya, a més, hi ha massa bancarització. No tot s’ha de fer amb crèdit bancari a curt. Hi ha fons de capital risc, private equity, inversors... El crèdit és la manera més barata, però potser no la millor.

Banca March no ha patit la crisi.

La crisi va enganxar molts bancs, però a nosaltres no. No hem tingut problemes de liquiditat ni de solvència. Tenim un 27% de capital propi perquè abans que res som una empresa familiar i ens capitalitzem al màxim per donar garanties als clients. A Catalunya hem llançat un projecte que va començar el 2011 per fer el que hem fet tota la vida: donar servei de valor afegit a la banca privada i d’empreses familiars en un moment en què el sector estava despistat en altres temes.

Què va pensar en veure el tema de les targetes black?

Em sorprèn que encara existeixin aquests coses, però no és només en aquest sector.

¿La consolidació del sector financer s’ha acabat?

Encara podem veure coses. El que veurem serà d’una evolució normal, de compravenda d’entitats. Hi tindrà un paper important el fet que el nou regulador serà molt dur. Això pot fer que passin coses.

¿Els clients pagaran aquesta reducció d’entitats?

Els que no hi són és que no ho han fet bé. Avui tenim un sistema financer molt més fort, regulat i europeu.

¿No els fa por que la gran banca aposti per la banca privada, el sector tradicional de Banca March?

És normal. La banca necessita guanyar diners i l’única manera que té per fer-ho amb uns tipus d’interès tan baixos és aquesta. Els grans bancs han de veure com es reinventen, perquè al final els productes són commodities al nostre sector. Als nostres clients els diem que per nosaltres la banca privada i d’empreses és core business. No ens equivocarem mai, aquí.

Com evolucionen a Catalunya?

El 2011 teníem uns recursos d’uns 500 milions i el 2014 el tancarem amb uns 2.300; el nombre de clients l’hem multiplicat per quatre, aproximadament. Catalunya suposava un 6% del balanç total de Banca March i ara és un 19%. La crisi ens va donar peu a fer fitxatges de grandíssims professionals que buscaven un projecte d’il·lusió i creixement en un moment que tot era el contrari. I Catalunya és un target perfecte per a nosaltres, això és una terra d’empresa familiar, d’estalviadors, de low profile...

No els ha espantat el procés.

No entrem mai en política. Tenim un projecte definit i a Catalunya hi hem vist una oportunitat de negoci, és una terra on estem còmodes i bé.

¿Que fossin considerats els banquers de Franco els ha perjudicat?

Mai. Mai. Jo no sé ni de què em parles.