Barcelona“Ja és primavera a El Encanto”. Aquest era el lema comercial d’uns magatzems cubans a principis del segle XX. És allà on cal buscar les arrels d’El Corte Inglés. L’eslògan publicitari va arribar a Espanya per ser clonat de la mà del fundador d’aquests grans magatzems, Ramón Areces, que havia arribat a l’Havana l’any 1920 per buscar un futur que en l’humil poble asturià on va néixer no tenia. A la capital cubana va trobar feina a El Encanto, on el va col·locar el seu tiet i protector César Rodríguez, que hi treballava des del 1900. També ell havia deixat Astúries fugint de la gana i d’un destí poc prometedor. Un tercer personatge clau era allà amb ells: Pepín Fernández, cosí de César, havia prosperat també dins l’empresa i tenia grans plans de cara a la seva tornada a Espanya.
L’any 1934 Fernández es va comprar al carrer Preciados de Madrid una botiga anomenada Sederías Carretas, on pensava posar en pràctica el model comercial que havia conegut a Cuba i als Estats Units. Allò seria la llavor de Galerías Preciados, el primer gran centre comercial de la història d’Espanya.
Fernández va tenir sempre un competidor ferotge. Segons explica el periodista Nacho Carretero a Jot Down, la rivalitat entre ells no era només comercial, sinó que s’hi barrejava un component personal: quan Ramón Areces va tornar a Espanya, va demanar feina a Fernández, que s’hi va negar. Però per no fer enfadar el seu cosí César (protector d’Areces), Fernández li va oferir que es posés al capdavant d’una sastreria anomenada El Corte Inglés.
Va ser allà, amb el suport financer del seu tiet, on Areces va començar a aixecar un imperi que des de molt aviat va anar copiant l’expansió de Galerías Preciados, fins al punt que va situar un gran centre comercial just al davant del que el seu gran competidor havia obert només feia tres anys. Era l’any 1946 i allò va suposar el trencament de les relacions entre els cosins asturians.
Treball i discreció
El 1953 entra en escena un altre nebot. Concretament el d’Areces, un jove asturià que arribava a la capital per estudiar econòmiques. Areces es va adonar de la capacitat del jove Isidoro. El 1957 es va llicenciar i aquell mateix any va convertir-se en directiu d’El Corte Inglés. El 1959, als 24 anys, ja n’era conseller i accionista. El seu tiet va saber veure que combinava la seva habilitat per als negocis amb una llegendària capacitat de treball. Tot i no haver patit la dura vida d’immigrant del seu tiet, compartia amb ell el mateix codi de treball. De fet, d’Isidoro Álvarez es deia que mai no feia vacances, que convocava reunions de feina en ple mes d’agost i que fins i tot -segons recull Carretero- mirava malament els directius que arribaven massa morenos. L’extrema discreció d’Álvarez va ser una altra de les seves característiques més acusades. Tenia una veritable aversió a comparèixer davant dels mitjans de comunicació, tot i l’enorme poder que tenia el seu grup, durant anys un dels principals anunciants dels mitjans espanyols.
El Corte Inglés va acabar guanyant la partida a Galerías Preciados i l’any 1995 fins i tot va absorbir-la. Quan això va passar, els dos causants d’aquella històrica rivalitat empresarial, Areces i Fernández, ja eren morts. La nissaga podria continuar ara amb Dimas Gimeno, nebot d’Álvarez, que era nebot d’Areces, al seu torn nebot de César Rodríguez.
