El financer que va entendre la importància de la política

MadridA finals del 1982 la UCD d’Adolfo Suárez devia als grans bancs espanyols -aleshores se’ls coneixia com los siete grandes - uns 4.000 milions de pessetes. El partit començava a estar en declivi. Els banquers estaven molt pendents d’aquella recomposició del mapa polític, en una Transició que encara era molt tendra. Alguns, com la família Botín, eren ferms partidaris d’unir, al voltant de Landelino Lavilla, “una dreta no radical que acceptés el divorci, la reforma fiscal, l’Espanya de les autonomies i la resolució del problema del terrorisme per mètodes polítics i policials”, segons recullen les cròniques periodístiques del moment. Botín havia entès, des d’un primer moment, la importància d’influir en la vida política de l’estat espanyol, la necessitat de consolidar un sistema democràtic com a garantia per poder fer l’expansió que l’ha acabat convertint en en el més gran de la zona euro per capitalització borsària.

Emilio Botín, que es dedicaria a les finances per tradició familiar, havia entrat a treballar al banc amb 24 anys, el 1958, en ple franquisme. Des de llocs de responsabilitat (va arribar a la presidència el 1986) va procurar mantenir sempre una bona relació amb els diferents governs espanyols, una virtut que el va ajudar a mantenir-se en el càrrec durant tant de temps, un fet ben poc habitual en el sector. L’atzar ha fet que hagi mort el mateix any que el primer president de la democràcia, Adolfo Suárez. Aleshores, el març passat, va dir d’ell que havia sigut “un polític de gran altura”, a qui Espanya devia molt. Aquest 2014 ha sigut l’any, també, del relleu a la Corona espanyola. La complicitat amb Joan Carles, a qui va elogiar quan va cedir el tron al seu fill Felip, es va fer patent el 2012, quan no va dubtar a saludar el monarca vestit de vermell corporatiu i en bermudes durant un viatge empresarial al Brasil. Un gest que pocs gosarien permetre’s. Ara, amb la seva sobtada desaparició, s’evidencia el salt generacional que s’està produint en tots els àmbits de poder a l’Estat.

Bona sintonia amb el PSOE

Botín va saber estar sempre a prop del Palau de la Moncloa. Va elogiar l’agenda reformista de centredreta de José María Aznar el 1996. Després, no va amagar la seva sintonia amb José Luis Rodríguez Zapatero, i fins i tot va defensar en públic la necessitat que esgotés la seva segona legislatura. Aquest posicionament va molestar l’aleshores cap de l’oposició, Mariano Rajoy, que volia que el PSOE posés punt final al mandat, un cop havia hagut de rectificar la política econòmica, l’any 2010, per ordre de Brussel·les. Això li va fer perdre certa influència en favor de Francisco González, del BBVA, quan el PP va guanyar les eleccions.

Tot i que a principis dels vuitanta la banca dubtava sobre qui podia representar l’oferta liberalconservadora amb més recorregut, tampoc perdia de vista l’alça del centreesquerra. Aquells anys els diaris començaven a explicar els crèdits que entitats com el Santander donaven al PSOE per poder fer front als costos que tenia la democràcia, estrenada de nou. Anys més tard els socialistes haurien de fer front a les crítiques per la condonació de part dels deutes. També va ser molt polèmic que Zapatero indultés el conseller delegat del banc, Alfredo Sáenz.

Vist sempre com a bon ambaixador de la marca Espanya, els polítics es van aferrar a Botín. I ell sabia la importància que això tenia.