La cara fosca de l’FMI
Els quatre últims dirigents de la institució han protagonitzat tota mena d’escàndols
BarcelonaProu greu és que els representants d’institucions tinguin problemes amb la justícia perquè, a més, la institució sigui un òrgan de la talla del Fons Monetari Internacional (FMI) i, la representant, la directora gerent. En aquest context marcat per la crisi econòmica, política i social, moltes veus s’han alçat per demanar responsabilitats en l’actuació de certs dirigents que deslegitimen institucions com l’FMI, un organisme que es va gestar el 1944 als Estats Units amb l’objectiu d’assegurar l’estabilitat del sistema monetari internacional. Els seus màxims dirigents han protagonitzat en quatre casos escàndols de tot tipus, i alguns han arribat a rendir comptes amb la justícia.
Christine Lagarde
La primera dona, esquitxada pel passat
L’actual directora de la institució, Christine Lagarde, va ser escollida per ocupar aquest càrrec el juliol del 2011, quan era ministra d’Economia del govern de Nicolas Sarkozy. L’advocada ha hagut de declarar aquesta mateixa setmana com a imputada davant la justícia francesa pel seu paper en l’escàndol Tapie l’any 2008. Lagarde podria haver intervingut a favor de l’empresari Bernard Tapie, amic de Sarkozy, quan aquest va cobrar una indemnització de 403 milions d’euros per la venda d’Adidas als anys 90. La Fiscalia acusa Lagarde de complicitat en el falsejament d’un document públic i de malversació de fons públics. Ella, de moment, ha anunciat que no dimitirà, i el directori de l’FMI li dóna suport.
Dominique Strauss-Kahn
L’escàndol sexual de l’home que havia de ser president de França
El 14 de maig del 2011 Dominique Strauss-Kahn (01) va ser detingut sota l’acusació d’agressió sexual i intent de violació d’una treballadora de l’Hotel Sofitel de Nova York. La magnitud de l’escàndol va fer que Strauss-Kahn dimitís del càrrec -que ocupava des del 2007- quatre dies més tard i perdés tota possibilitat de presentar-se a les primàries socialistes per aspirar a la presidència de França el 2012. El cas es va tancar amb un acord econòmic entre la treballadora del Sofitel i el polític, al qual es va retirar l’acusació. Strauss-Kahn va ser declarat persona non grata en els cercles polítics. En els últims temps ha llançat un fons d’inversió juntament amb el financer Thierry Leyne i està dins de dos bancs russos.
Rodrigo Rato
La imatge de l’enfonsament de Bankia
Rodrigo Rato (02), ministre d’Economia del Partit Popular en els governs d’Aznar, entre el 1996 i el 2004, va ser nomenat director gerent de l’FMI poc després que José Luis Rodríguez Zapatero desallotgés el Partit Popular del poder. El 2007, però, va deixar el càrrec al·legant motius personals. Un temps després, The New York Times va publicar un article molt crític amb Rato per no haver alertat dels problemes que començaven a tenir les finances europees i, en concret, les de l’estat espanyol, quan estava en una posició privilegiada per fer-ho.
Rato tornaria a dimitir anys més tard ja com a president de Bankia, una entitat que va haver de ser rescatada amb 23.000 milions d’euros públics. Rodrigo Rato segueix imputat per la presumpta estafa de la sortida a borsa de Bankia. És assessor de Telefónica, de Servihabitat i de Banco Santander, tot un èxit per a algú que el 2012 va ser triat el cinquè pitjor director general del món per Bloomberg per les pèrdues de 12.000 milions d’euros del seu banc.
Horst Köhler
Un president alemany víctima de la guerra de l’Afganistan
El precedent més llunyà dels escàndols a la cúpula de l’FMI es troba en la figura de Horst Köhler (03), polític i economista alemany que va estar al capdavant de la institució entre el 2000 i el 2004. Köhler no va caure ni per la seva mala gestió ni per problemes judicials. Va ser el 2010, quan era president d’Alemanya -amb el suport dels democristians i els liberals-, que es va veure obligat a dimitir com a conseqüència d’unes declaracions molt polèmiques. En una visita no programada a les tropes alemanyes destinades a l’Afganistan, va afirmar que un país exportador com Alemanya “havia de ser conscient que els desplegaments de tropes són necessaris en una emergència”. Aquestes paraules van ser llegides com una provocació que justificava les guerres per motius econòmics.
