Economia 01/08/2014

La vuitena fallida argentina en 200 anys d’història

The Economist
2 min

El primer bo argentí, emès el 1824, havia de tenir una esperança de vida de 46 anys. Però quatre anys després el govern va suspendre pagaments. Des de llavors, el país ha fet fallida set cops més, l’últim dels quals aquesta setmana, quan no va efectuar un pagament que, de fet, era part de la compensació a les víctimes de l’anterior suspensió de pagaments, del 2001.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

La presidenta argentina, Cristina Fernández de Kirchner, insisteix que aquest default no és com els anteriors. El govern ha transferit als bancs que administren els bons 539 milions de dòlars que havia de pagar. Són els tribunals dels EUA (els bons es van emetre sota la llei nord-americana) els que han bloquejat el pagament per petició d’una petita minoria dels creditors que no van acceptar les quitances aplicades després de la fallida del 2001. Aquests creditors, denominats hold-outs, s’oposaven a les quitances del 65% que havia imposat l’Argentina i van aconseguir que un jutge els reconegués el dret a cobrar el deute íntegrament i, a més, a impedir que el país pagués a ningú més si no els pagava a ells també.

L’Argentina diu que no pot pagar als hold-outs. El problema és l’existència d’una clàusula als bons reestructurats que prohibeix pagar més diners als hold-outs si no ofereix el mateix a tots els creditors. Com que el país no podria permetre’s pagar tota aquesta suma, diu que no té alternativa i que ha de fer default.

Tot i així, no queda clar que aquesta clàusula d’igual tracte per a tots els creditors hagués entrat en vigor en aquest cas, ja que els pagaments de l’Argentina als hold-outs no haurien estat voluntaris sinó a instàncies d’un jutge. A més, alguns dels propietaris dels bons reestructurats havien dit que renunciaven als seus drets. Si l’Argentina hagués fet un esforç per persuadir la resta de creditors, potser se n’hauria sortit. Advocats i banquers han suggerit diverses maneres d’esquivar la clàusula, que expira a finals d’aquest any. Però el govern va ser lent en reconèixer aquestes opcions o negociar amb els hold-outs i es va amagar darrere d’un nacionalisme indignat.

Fernández té raó en dir que les conseqüències de la justícia nord-americana són perverses, creant un gran problema financer quan intentava resoldre’n un de petit. Però el seu govern no és el primer que es troba amb un veredicte així. En comptes de rebel·lar-se, hauria d’haver intentat minimitzar el mal que provoca. Suspendre pagaments no ajuda ningú: ningú cobrarà, l’Argentina sembla un pària altre cop i la seva economia seguirà necessitada de diners i inversió.

Per sort, bona part dels danys es poden revertir. No és massa tard per arribar a un acord amb els hold-outs o aconseguir un considerable suport privat perquè algú els compri la seva part. Això ajudaria el país a tornar als mercats internacionals i que s’acceleri el desenvolupament dels grans dipòsits de gas i petroli que té el país. Però més important: ajudaria a canviar la percepció de l’Argentina com un estat de pilleria financera.

stats