Dominar les transicions és mitja victòria. Saber gestionar amb eficàcia la transició entre tenir la pilota i no tenir-la, és a dir, entre atacar i defensar, és clau en un futbol cada dia més ràpid, més tècnic i més tàctic. Si, a més, s'enfronten dos equips amb una proposta de futbol de forta pressió i atac de combinació -com era el cas del Barça i el Porto-, és encara més necessari ser àgil en el canvi de xip.
La clau del partit va ser la capacitat del Barça de sobreviure als minuts en què va patir més en el pas d'un estat a l'altre, en què semblava que el Porto estava més atent. Posicionat per a la sortida de pilota amb Mascherano i Abidal molt oberts sobre la frontal de l'àrea per donar sortida a Valdés -amb els laterals buscant guanyar una línia prop del mig camp i amb Keita i Xavi a mig permutar-, els de Guardiola van cometre alguna errada sensible que va derivar en aproximacions perilloses dels portuguesos.
Obrir i tancar com un acordió
Tant el Barça com el Porto construeixen el seu futbol a partir de la pilota, tot i que ahir els de Pereira van optar per un futbol més reactiu, pendents dels desajustos del Barça durant la possessió. Kléber va estar sempre per darrere dels centrals mentre la resta de companys pressionaven la defensa blaugrana, atent a una possible errada -que no va cometre el Barça però sí Guarín- que el plantés sol davant Valdés, habilitat per l'excessiva distància entre Mascherano i Abidal, lents al principi en el balanç defensiu, en la basculació que els ajuntés quan es perdia la pilota. També Hulk i Cristian, des de les bandes, van amenaçar el Barça amb unes diagonals verinoses de seguida que passaven de defensar a atacar. El Barça no sempre va ser un acordió fluid, sobretot en els primers compassos, i d'això se'n va beneficiar el Porto per espantar-lo, atrevit en la seva aposta d'anar-lo a buscar ben amunt, com havia previst Guardiola. Perquè perdre la pilota a camp rival no té el mateix efecte que perdre-la a camp propi, per com n'és de difícil reestructurar-se defensivament.
La paciència de Pedro i Villa
Messi, per murri, per golejador, per la màgia de jugades pun tuals, serà el que s'emportarà la majoria d'elogis del triomf d'ahir. Però bona part de l'espai que va explotar l'argentí, i també Iniesta, l'habilitaven els dos extrems blaugranes, sobretot Pedro, que sempre va saber fer el moviment que havia de fer. Pacient i inquiet. Obert quan havia de donar amplitud. Tancat quan havia de deixar espai per a la incorporació d'Alves. Fintant i marxant en llarg per venir en curt a combinar o enganyant amb un moviment de suport per acabar escapant-se a l'espai. I sempre actiu, participés o no del joc, conscient que la seva feina fosca és essencial per a l'èxit col·lectiu.
Aquesta mobilitat, a la qual Alexis va donar relleu en el segon temps en substitució d'un Villa que interpreta pitjor aquests partits en què se li reclama un rol passiu, va acabar per marejar un Porto consistent en les basculacions, disciplinat en el replegament però exigit en excés. Els portuguesos van defensar molt bé, avançats, però els va acabar sent impossible tapar tots els fronts d'atac rival. I més quan el Barça, ample i vertical, va començar a guanyar profunditat. Estirat d'aquí i d'allà, el Porto es va trencar.
