Un Barça d’escaire i cartabó: les claus de l'Apoel-Barça

BarcelonaSegurament el context era l’ideal: sensacions encara fresques després de golejar el Sevilla, un escenari no gaire difícil, la classificació ja a la butxaca i un plantejament passiu del rival. I el Barça no va desaprofitar l’ocasió per agradar-se. Sense concessions defensives (ni tan sols després de l’expulsió de Rafinha), amb bon ritme de circulació i atacs que equilibraven la dosi d’amplitud, profunditat i control que vol Luis Enrique.

Un partit rodó. Però un partit pensat amb l’escaire i el cartabó. El Barça, mentre va durar la igualtat numèrica, va ser coherent, estable i lògic. Va trobar la manera d’esprémer les millors virtuts dels seus futbolistes, respectant les necessitats de la pissarra. Amb Luis Suárez entre els centrals, traçant diagonals en ruptura, oferint un punt de suport profund per allargar alguna paret a la frontal i ajudant en la pressió, l’equip va saber atacar amb criteri i agilitat la replegada defensa xipriota.

L’Apoel va repetir el 4-4-2 del debut a la Champions i el va intentar densificar en trenta metres al seu camp. Però el Barça va trobar alternatives per gestionar els pocs espais que li concedia l’adversari.

Per l’esquerra, Pedro va oferir línies obertes, i Jordi Alba, una opció segura a Bartra quan el central podia avançar en conducció.

Rafinha, per dins, s’apropava o buscava l’àrea per compensar el que feien els seus socis de banda.

Quan Pedro anava a dins, Jordi Alba guanyava metres per mantenir l'equip obert.

En alguna ocasió, va buscar la sorpresa fins a l'àrea. El lateral va tornar a ser una carta amagada, activada sobretot per Messi quan podia carregar la cama des de dins, en una acció que recordava aquella amb Tello contra el Llevant a València.

Per la dreta, l’operatiu era lleugerament diferent, per encaixar-se a la tendència de Messi d’anar a zones interiors. Quan l’argentí abandonava l’extrem obert i Alves podia pujar, Rakitic reclamava una recepció curta per darrere dels dos puntes de l’Apoel i abans de la primera línia de quatre homes. Des d’allà, la connexió amb el brasiler era ràpida i fàcil.

Si Messi anava a dins però Alves encara no havia pogut avançar prou, Rakitic traçava una diagonal a zones d’extrem, per no perdre profunditat i distreure la defensa rival.

Si Messi s’esperava prop de la línia de calç, Alves i Rakitic es repartien el rol d’oferir una paret al seu company o obrir-li forat amb un moviment a l’espai.

Amb Xavi i Adriano al camp, es van seguir repetint els patrons. La sincronia va ser tan absoluta que l’equip va poder atacar sempre amb velocitat i ordre, cosa que va permetre que la basculació rival mai fos puntual i, sobretot, que es tingués possibilitat real de pressionar sobre la pèrdua.

Concentració defensiva

De fet, Ter Stegen només va haver de treure una mà al minut 65. Piqué, Bartra i Mascherano van estar impecables en la vigilància defensiva. L’argentí va fer un pas endavant clau per tallar la progressió xipriota quan la primera pressió no funcionava, i de les seves interceptacions van generar-se bones ocasions de gol. El replegament col·lectiu va ser intens, sobretot dels laterals, que van recuperar el lloc sempre a temps. I l’equip mai es va esquerdar.