Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI

Un Madrid amb set vides dóna guerra fins al final (2-2)

El Barça sobreviu a l'ensurt

Com una bèstia amb set vides, el Reial Madrid es va aixecar de la tomba on molts ja el veien per donar un ensurt dels grans a un Barça que al descans ja s'imaginava fent festa grossa. En un partit espectacular que es va convertir en una ruleta russa en què qualsevol dels dos hauria pogut acabar per terra, el Barça va patir per imposar-se en una eliminatòria amb dues cares en què es va passar de la tranquil·litat que desprenia el joc blaugrana al Bernabéu a les pulsacions esbojarrades del partit d'ahir.

La nit va ser blaugrana, cert. Però també el patiment. Quan just uns segons abans del descans Abidal i Alves ballaven celebrant el golàs antològic del brasiler, quedaven endarrere uns 45 primers minuts ja molt difícils en què els homes de Guardiola van xutar a porteria tot just dos cops. És a dir, els dos gols. El Madrid, en canvi, havia collat fort els blaugranes amb un joc extremadament agressiu però també ofensiu. Pinto va fallar amb els peus dos cops, però sota els pals va excel·lir i es va guanyar el sou d'aquest contracte que acaba de firmar. De fet, ja als 14 segons de joc una assistència d'Alves cap a la porteria la va pescar Higuaín després que Pinto i Piqué no s'entenguessin. Però l'exdavanter del River Plate va xutar fora.

Des dels primers segons, el Madrid ja mossegava. Amb un equip més ofensiu que donava minuts a homes molts cops maltractats per tocar massa bé la pilota com Özil i Kaká, el Madrid va fer-se un fart de bloquejar la sortida de pilota del Barça i de xutar. Özil va enviar una pilota al travesser amb un xut galàctic que va botar just sobre la línia, i Cristiano ho va provar diversos cops. De fet, la pressió d'un Madrid desesperat també va produir episodis polèmics, com quan les mans de Busquets i Abidal van tocar la pilota en dues jugades confuses.

Eren les esgarrapades d'una bèstia ferida, d'un rival ple de talent però sense equilibri emocional. Un Madrid que contra les cordes oferia una imatge altament competitiva a l'estadi, intentant aturar la sang que li sortia d'una ferida que havia rebut a casa, on no havia estat valent. Com va passar al partit de tornada de la Supercopa o de la semifinal de la Lliga de Campions.

El Madrid volia morir matant. Després d'una setmana en què els ha passat de tot, els jugadors del Madrid van intentar dignificar-se com a futbolistes però van caure al mateix parany: el de la impotència, traduïda en faltes duríssimes. Si els blancs protestaven penals involuntaris (però penals), el Barça no entenia com Lass Diarra no era expulsat just abans del descans per una falta sobre Messi claríssima quan ja tenia groga. Un cop el Barça va trobar el camí del gol, els punts febles del Madrid van tornar a la llum i va començar el joc brut.

Guardiola havia apostat pel mateix equip del partit d'anada, sense sorpreses. Però el rival era ben diferent. Si el Barça és la pausa, el Madrid és l'agressivitat, amb els pros i els contres. Pressionat i massa nerviós, el Barça va patir per trobar la pausa en el toc, les jugades trenades. Quan el Barça toca, aporta calma, serenitat. Entra pels ulls i es fa mirar. Ahir, en canvi, es deixava condicionar massa pel joc d'una bèstia ferida que portava el partit cap a un intercanvi de cops, com si fossin dos pesos pesants que s'estomaquen sense defensar-se gaire la cara. Però el Madrid no va connectar cops guanyadors. Pinto els va aturar, i quan no era el porter andalús era el pal o la falta de punteria. I el Barça, de punteria, en va tenir. Ben cert és que puntualment els homes de Guardiola van fer jugades de toc que van ridiculitzar la pressió blanca, però el gol va néixer d'una jugada individual d'un Messi tan valent com sempre, que va endur-se tots els rivals i va assistir Pedro. El canari no va fallar, i va retrobar les sensacions del dia del 5-0.

Pedro havia entrat per un Iniesta lesionat, un maldecap més per a Guardiola, que s'esgargamellava demanant pausa als seus jugadors. I la pausa la van donar els gols. Si Pedro va marcar al minut 41, Alves es va inventar el 2-0 en l'últim segon del primer temps, quan fins i tot Mourinho ja era al vestidor: un xut impossible d'oblidar, dels que treuen les teranyines. Curiosament, just quan van arribar els gols locals va aparèixer Pepe, molt amagat fins llavors, amb alguna falta i demostracions de les seves virtuts teatrals.

El Madrid ressuscita

Mourinho, sempre tan criticat, també té virtuts, entre les quals hi ha no rendir-se mai i aconseguir fer creure fermament els seus jugadors en objectius utòpics. Lluny de rendir-se, el Madrid va sortir al camp a la segona part amb la mateixa actitud. De fet, el tècnic de Setúbal va fer tres canvis ofensiu i un, el de Benzema, va canviar el guió del partit. El davanter francès, poc amic de la gresca però metòdic, va posar contra les cordes un Piqué massa descentrat. Amb la col·laboració d'un Cristianno Ronaldo que mai va defallir, el davanter francès va fer tremolar el sistema defensiu blaugrana i en quatre minuts, del 68 al 72, el Madrid va tornar a la vida, just després d'un gol ben anul·lat a Ramos per falta a Alves. Com aquells dolents de les pel·lícules de sèrie B als quals els dispares, apunyales i ofegues i sempre tornen per donar-te un nou ensurt, el Madrid va fer dos gols, un de Cristiano en una gran jugada i un segon de Benzema. Dos gols de jugadors de nivell d'un Madrid que de sobte tornava a ser aquell equip que només per anar de blanc ja imposa.

Amb 2-2, un gol del Madrid eliminava el Barça. Guardiola va fer entrar Mascherano per apuntalar la defensa i Thiago per amagar una mica la pilota, i els canvis es van notar. Ahir homes com Cesc no van tenir el dia i la lesió d'Iniesta no hi va ajudar gens. Els últims 18 minuts van ser un niu de nervis, tot i que el Reial Madrid no va disposar de gaires ocasions clares de gol gràcies a la maduresa d'un Barça que fins i tot va perdonar el tercer gol en un cop de cap de Pedro. De fet, al final el Madrid va acabar perdent els nervis en veure que no faria el tercer, Ramos va acabar expulsat i tots els jugadors van culpar l'àrbitre. "Aquí és impossible guanyar", va dir Mourinho. Potser perquè el Barça sap jugar bé i també sap patir, com ahir. Un Barça que ahir va recordar tot el mèrit que té seguir tants anys guanyant el Madrid, un rival amb set vides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT