Cristiano Ronaldo és un jugador que plora. La major part dels grans futbolistes han plorat en públic més d'un cop. D'altres es fan els forts i s'amaguen. Cristiano, en canvi, ho fa sobre la gespa. "Es fa el fort, però per dins és un noi sensible, i quan les emocions són fortes acaben sortint", admet Toñito, un jugador que va coincidir amb ell a l'Sporting de Portugal.
Cristiano Ronaldo topa avui amb els seus companys del Madrid a les semifinals de l'Eurocopa amb la necessitat de brillar. Un dels seus somnis és formar part de la primera selecció portuguesa que guanya un títol. I si pot ser com a capità i heroi, millor. Cristiano ha fet del futbol una qüestió personal. Una lluita diària que fa que no porti bé les comparacions i que sigui orgullós. Però també el fa ser irreductible i incansable.
El 2004 Portugal va perdre l'Eurocopa a casa, a Lisboa, i Cristiano va plorar com un nen. La seva intenció era dedicar la Copa al seu pare, que llavors ja estava molt malalt. El pare moriria el 2005 per una malaltia hepàtica crònica provocada per l'alcohol. Darrere la seva imatge rocosa, de fet, s'hi amaguen moltes llàgrimes.
Quan Cristiano Ronaldo (Funchal, illa de Madeira, 1985) era petit, el futbol ja era una qüestió personal. Criat en una família molt humil, va escollir l'esport com una eina per sortir de la grisor. De fet, la casa on es va criar va ser enderrocada per l'Ajuntament per evitar oferir una mala imatge, ja que molts periodistes la volien visitar. Era una casa molt pobra.
Amb vuit anyets jugava en un equip modest anomenat Andorinha ( oreneta en portuguès), un club que ni tan sols tenia un camp propi. Un equip en què el seu pare, jardiner de professió, ajudava amb el material. L'Andorinha era un club modest comparat amb el Nacional i el Maritimo, els clubs de Funchal amb equip a Primera. Així doncs, els jugadors de l'Andorinha veien com els rivals feien broma pel seu nom o la falta d'instal·lacions. Cristiano, que era un dels més pobres, ho portava malament i intentava fer callar les burles amb gols. Quan va fer 10 anys, tant el Maritimo com el Nacional ja el volien fitxar. Va ser la primera victòria.
Cristiano acabaria al Nacional emprenyat perquè el Maritimo va fer-lo esperar massa. El seu tècnic al Nacional, Antonio Mendonça, recorda: "Plorava sempre que perdíem. De fet, alguns partits els jugava plorant quan perdíem, és el nen més competitiu que he vist mai". Una vegada uns rivals el van burxar i Cristiano els va dir: "Jo jugaré a Lisboa i seré ric. Vosaltres seguireu aquí". Llavors ja sabia que el club amb el millor futbol base de Portugal, l'Sporting, el volia fitxar. I tenia clar que el futbol el trauria de la pobresa.
Malgrat que a casa seva s'havia criat estimant el Benfica, Cristiano va fitxar pel seu etern rival, l'Sporting, amb 12 anys. A Lisboa la vida no va ser fàcil per a un jove de l'illa de Madeira sense amics, i després d'uns mesos a la residència de l'Sporting el jugador va tornar a casa plorant perquè els companys es burlaven del seu accent de Madeira. No s'hi adaptava.
Amb el pare malalt, el seu padrí, exjugador de futbol, va insistir que la gran esperança de la família era Cristiano, que amb 13 anys va acabar tornant a Lisboa decidit a fer callar altre cop les burles amb el seu joc. I ho va aconseguir.
A partir dels 15 anys va començar la seva dèria per la imatge: passava hores al gimnàs per posar-se fort i intentava posar-se moreno, ja que de menut era blanquet de pell. Cristiano no volia que mai ningú més es burlés d'ell. Amb 16 anys, Cristiano debutava amb el primer equip de l'Sporting. Amb 17 va enlluernar Alex Ferguson durant un amistós i va debutar amb la selecció. Amb 18 ja jugava al United.
La resta és història. Cristiano ha solucionat la vida dels seus i només la comparació amb Messi, un altre noi que ha patit per arribar al cim, el treu de polleguera. Cristiano pensa que guanyar l'Eurocopa li donaria la calma, ja que se sentiria per sobre dels altres. Avui la seva motivació és màxima.
