Publicitat
Publicitat

EL DUEL

Aïllat durant 102 minuts, el portuguès va fer el gol que val un títol per al Madrid

Cristiano ja té el que volia: una victòria personal sobre Messi

La batalla individual entre Cristiano i Messi se la va guanyar el madridista per una acció puntual. La decisiva, la del gol. Messi no va trobar el forat que volia per influir en el resultat i va caure derrotat.

Era d'esperar que el clàssic de Copa del Rei s'acabés decidint, entre altres detalls, pels duels individuals dels jugadors més determinants. I, en aquesta batalla, Messi i Cristiano Ronaldo tenien molts números de ser protagonistes. La sort va afavorir el madridista, potent i hàbil en un magnífic remat de cap en la primera part de la pròrroga que va desencallar una final travada i visceral.

Mourinho va dissenyar un partit d'onze contra onze amb trampa. Estudiós del joc del Barça, va voler que els culers no trobessin avantatge en la circulació de la pilota, bloquejats en les superioritats. L'equip de Guardiola no va trobar el desequilibri que volia. Ni per dins ni per fora. I, inhabilitats arreu, van haver de jugar duels individuals. I, acostumat a decantar la balança a través del joc col·lectiu, el Barça va patir.

L'egoisme com a virtut

Tècnicament, no hauria de ser un partit memorable per a Cristiano Ronaldo si tenim en compte els 120 minuts que va jugar el davanter del Reial Madrid. Desconnectat durant bona part del matx, va rebre fins i tot la reprimenda del seu tècnic, que li va haver d'exigir que ajudés en defensa quan els blancs van patir més.

Cristiano va anar sempre per lliure. Ubicat des del principi com a punta, una posició que no li agrada perquè no rep en les condicions de camp obert que li agraden, el portuguès va buscar sempre l'acció individual. El lluïment personal. El d'ahir a Mestalla era el seu partit. Ell ho sabia des del principi. El Barça, però, no li va dedicar cap marcatge individual. Cristiano va emparellar-se amb Mascherano perquè, dels dos centrals, el Jefecito era l'encarregat de fixar amb el davanter, mentre Piqué anava a la cobertura. En la primera acció en què el portuguès el va encarar, ja va anar a terra. No hi va haver contacte, però l'àrbitre va xiular falta. Va ser el primer detall i ja va produir aquella sensació de perill i protagonisme que a CR7 li agrada tant provocar.

Messi i les ajudes

Tampoc va ser un partit còmode per a Messi, que va haver de torejar sempre amb més d'un defensor alhora. Perseguit per Pepe, marcat per les puntades de tots els jugadors que li sortien al pas cada cop que iniciava la conducció, l'argentí va estavellar-se una vegada i una altra contra la muralla del Madrid, coordinadíssima en les ajudes defensives. Al 10 del Barça li va costar entendre quan havia de combinar, aprofitant l'efecte d'atracció que genera cada cop que s'aproxima a la pilota, i quan havia de buscar l'acció tot sol.

De fet, però, van ser les mateixes accions impossibles que sempre intenta i que, normalment, li surten. Però ahir no era el dia. Perquè si no sortia Pepe al tall, sortia Carvalho o Sergio Ramos abans que pogués xutar, o Xabi Alonso caçant-lo per darrere. Va rebre sis faltes. Però les va rebre totes molt més lluny del que voldria el Barça, que va treure poc profit dels seus eslàloms.

Les sensacions de Messi no van ser bones en cap moment. Al segon temps, en sintonia amb un gran Iniesta, va semblar redreçar el rumb, però tampoc va acabar de trobar la jugada màgica que volia. Guardiola va intentar ajudar-lo a trobar el seu lloc. El va allunyar del centre, on tenia infinites ombres, i el va enviar a la dreta. No. El va endarrerir. Tampoc.

Si dissabte tots dos van trencar l'estadística que els havia assecat la febre golejadora contra el Barça o contra Mourinho, ahir va ser Cristiano qui va trencar la teoria que diu que s'amaga en els partits importants. Va ser invisible 119 minuts. Però va aparèixer per tenir la Copa que volia. No la del Rei. La d'haver guanyat Messi.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT