Carlos Naval avançava amb dificultats pel passadís central mentre l'avió ja estava en moviment per enlairar-se del JFK de Nova York rumb a Barcelona amb la plantilla del Barça mig adormida. El més que un delegat duia un telèfon mòbil a la mà i ningú va ser capaç de fer-li complir la normativa de seguretat aèria. Naval havia localitzat Messi, que esperava concentrat amb l'Argentina a la vila olímpica de Pequín, i aquella conversa entre Guardiola, assegut a l'avió a punt de tornar a Barcelona després d'una gira, i el crac en pijama, que s'acabava de despertar a la Xina, ha esdevingut clau. Messi als Jocs Olímpics, medalla d'or, i en deute amb l'autoritat de l'entrenador que l'hi ha permès contra l'opinió de tothom. Darrere d'èpoques glorioses com la que hem viscut, sempre hi sol haver escenes a priori menors com la descrita.
Poques persones coneixen més bé el millor jugador del món que Tito Vilanova. El va entrenar en l'època de cadet i té una idea més clara que ningú del procés que va viure el nen de Rosario que va aterrar a Catalunya sense entendre gairebé res. També hi ha ben poques persones que puguin veure la dimensió de la persona en qui s'ha convertit el crac. Tito ha experimentat com a protagonista, víctima o espectador privilegiat la capacitat de Messi per influir en les decisions transcendents, les seves reaccions l'endemà de les (poques) derrotes que ha patit i la vehemència dels retrets quan algú no es comporta com està previst... En definitiva, el seu govern a l'ombra, en silenci i a través de tercers del vestidor. I, el més important, poca gent com el flamant primer entrenador del Barça té consciència de l'imprescindible que és mantenir el compromís i les ganes de guanyar del petit geni.
Pocs canvis
Ara que ja hem sentit Tito Vilanova, queda clar que la seva aposta no passa per aplicar grans canvis a la plantilla sinó més aviat per mantenir les condicions de l'equilibri del grup, alimentar les seves ganes de guanyar i mantenir les condicions perquè no hi hagi un canvi de manera de fer. No li cal convèncer-los perquè el segueixin en la revolució perquè això ja ho va fer a l'ombra de Guardiola. Ja saben que han de cuidar la dieta.
Han passat aquells dies inicials de fa quatre temporades, quan algun jugador important sortia a entrenar-se amb un cafè a la mà en una mena de pols contra els tècnics revolucionaris que havien aterrat per invertir la rutina contaminada de l'època Rijkaard. El primer gest de Tito Vilanova ens dirà moltes coses. Com aquella decisió presa abans que s'enlairés l'avió.
