No va caldre que comencés el partit. Ja la vigília, a la roda de premsa, l'entrenador del Bayer semblava un home rendit a la perfecció del sistema Guardiola. Semblava que no donava cap opció al seu equip davant d'un Barça que, va dir, era una selecció espanyola millorada amb Alves i Messi. Mendilibar, l'entrenador de l'Osasuna, a la prèvia havia dit que podien guanyar el Barça i sabien com fer-ho. S'ho van creure i ho van aconseguir. A Europa ens temen i el Barça se n'aprofita. A la lliga domèstica, fora de casa, tothom s'hi atreveix. Es pensen que han trobat el desllorigador, la manera de fer-nos mal. I, de vegades, fins i tot és veritat. Els equips de la Champions, en canvi, encara no saben que pressionant-nos molt amunt, no deixant-nos pensar, obligant-nos a passar-la més de pressa del compte, precipitant-nos i trencant el partit poden esberlar el nostre joc precís i de tenir el control absolut a través de la possessió de la pilota i els espais.
A la primera part el Leverkusen es va adonar que per més ordre defensiu que tinguessin (semblaven disciplinats com si l'entrenadora fos la mateixa Angela Merkel), en l'única ocasió que es van desorganitzar Alexis els va clavar el fibló. A la segona part, variant l'estratagema, intentant-nos dur a l'anarquia, van veure que el Barça va sentenciar l'eliminatòria. A Europa ens respecten, ens temen, ens admiren i, al final, gairebé ens donen les gràcies per les exhibicions. Al United li hem guanyat dues finals de Champions i Sir Ferguson i Bobby Moore encara a hores d'ara ens feliciten per haver-los ensenyat a jugar a futbol. A Europa fins i tot els àrbitres protegeixen més els jugadors. Una groga a temps ha salvat moltes picabaralles que converteixen el futbol en una estossinada de quinquis. El Barça intenta jugar i, si a la primera trepitjada al turmell d'Abidal, l'àrbitre escocès es treu la targeta de la butxaca, els 80 minuts que queden de partit són de futbol i no de taekwondo. Europa, doncs, respecta el Barça, però als jugadors de Guardiola Europa també els fa més respecte que la Lliga BBVA.
És humà que el Barça i el Madrid surtin a Pamplona o al Bernabéu amb una superioritat inconscient que, de tant en tant, els costa disgustos. Són tan superiors als rivals que es refien que, durant el partit, tenen temps de sobres per remuntar qualsevol resultat. El Madrid, a casa seva, en plena dinàmica guanyadora i amb una gana de títol que l'empeny, aconsegueix capgirar els partits amb dues dentades. El Barça, aquest curs, lluny del Camp Nou s'està trobant que, quan vol, de vegades ja no pot. Les lesions són una xacra i els arbitratges, que a Espanya no ens respecten tant com a Europa, ens han escapçat la Lliga. Però no és excusa. L'entrenador del Barça no parla d'àrbitres i no se li discuteixen les alineacions. Ves per on, els grans temes de conversa durant dècades. La salsa del futbol.
