L’última vegada que la F-1 va trepitjar Hockenheim, només 59.000 espectadors van anar a aquest circuit del land de Baden-Württemberg. Aquesta vegada, tot i un any d’absència del GP d’Alemanya en aquest escenari, encara van ser molts menys. I això que aquest circuit, quan hi fan el DTM -el campionat alemany de turismes-, s’omple sempre a rebentar.
A l’època que Michael Schumacher manava a l’especialitat, aquest país va arribar a tenir dues curses de Fórmula 1 per temporada, una aquí i l’altra a Nürburgring. I totes dues eren un èxit de públic.
Ara els dos recintes les passen magres encara que s’alternin en el calendari cada dos anys, sobretot des que l’aixeta del diner públic s’ha tancat per als negocis que gestiona Ecclestone, processat en aquest país pel suposat suborn a un banquer.
El Kàiser és insubstituïble, tot i que ahir no vam veure gaires mostres de solidaritat cap a la situació dramàtica que travessa després del seu accident de Cap d’Any. Ni Vettel, a pesar d’haver guanyat quatre títols mundials i d’haver nascut ben a prop d’aquest recinte -a Heppenheim- ni Rosberg, que lidera el campionat i que és de Wiesbaden -també a tocar d’aquí-, tenen el carisma que va acreditar el llegendari pilot de Benetton i Ferrari. Per fer-s’ho mirar, i més si tenim en compte que les entrades eren més barates que les que podem comprar per anar a Montmeló.
Pot ser que fos per la calor, o perquè els aficionats encara no s’havien recuperat de les celebracions de la victòria de la seva selecció al Mundial de futbol al Brasil, però aquest GP no va seduir els alemanys. I això que els Mercedes governen amb total autoritat. O potser per això, perquè la seva hegemonia resta emoció a la competició.
La F-1 actual és massa artificial, massa complicada de vegades. Sempre que vinc aquí m’acosto al monument en memòria de l’escocès Jim Clark, que va morir en un accident l’any 1968. Les curses d’aquell temps eren màgiques, i els seus pilots, herois. Aleshores els circuits s’omplien com mai més ho han fet. Cal rumiar-ho.
