"Fins aviat, a mi mai em perdreu"

BARCELONA.La nit del 5 de maig del 2012 ja forma part de la història del Barça. No es va guanyar cap títol, i el partit, un derbi intranscendent per a la classificació, només serà recordat perquè va ser el dia que Messi va arribar als 50 gols a la Lliga. Però el 5 de maig és una data més per recordar a la cronologia del Barça del segle XXI. Per primer cop tot el barcelonisme, sense fissures, es va posar d'acord en una cosa, acomiadar Pep Guardiola com es mereix, com es mereixen les gran figures del Barça que quasi sempre han hagut de deixar el club per la porta de servei, com va passar al mateix capità del club el 2001. El discurs de Guardiola des de la gespa, amb les 90.000 persones pendents d'ell, va ser d'aquells improvisats que li surten del cor, i que va acabar amb la frase que tots els culers volien sentir: "Fins aviat, no em perdreu mai".

Les emocions fortes de la nit van començar quan Messi va marcar de penal el quart gol de la nit, el seu quart, el seu 50 a la Lliga, i se'n va anar directe cap a la banqueta per celebrar-ho amb Guardiola i fondre-s'hi amb una abraçada sincera -per si algú en tenia cap dubte-. De seguida van ser envoltats per la resta de jugadors en una pinya formidable. Però el que tothom estava esperant va començar just quan el derbi es va acabar. Mentre Manel Vich llegia un text d'agraïment al tècnic per aquests quatre anys meravellosos, Guardiola va anar dirigint-se cap al centre del camp, sol. Era el centre de totes les mirades, i no sabia què fer amb les mans. Llavors li van passar un micròfon perquè pogués dirigir unes paraules a l'afició mentre sonava per megafonia una de les cançons més boniques d'un molt bon amic del Pep, Que tinguem sort de Lluís Llach. Espontàniament, el públic va començar a seguir la cançó picant de mans, cosa que va fer l'escena encara més tendra.

Estava emocionat, molt, però va aguantar les llàgrimes, com ho va fer el dia de la roda de premsa de comiat. I va començar a parlar: "La vida m'ha fet aquest regal. Durant cinc anys he pogut tenir-los molt a prop. He sigut un privilegiat. No sabeu l'estima i la felicitat que m'enduc a casa. Hem pencat molt perquè passéssiu bones estones veient-nos jugar a futbol". "Sapigueu que us trobaré molt a faltar. Us trobaré molt a faltar. El que més hi perd sóc jo. Us deixo amb les millors mans possibles. El cinturó m'estrenyia molt i jo me'l descordo, vosaltres no cal que ho feu. Us desitjo molta sort".

Els jugadors no van voler deixar passar l'ocasió de mantejar el míster per penúltima vegada -esperen tornar-ho a fer al Calderón després de guanyar la Copa-. La demostració que el Barça ha canviat la mentalitat és que tot i no haver guanyat res el ritual va ser el mateix, perquè el Barça havia guanyat una cosa més important que un títol, havia recuperat una normalitat com a club: acomiadar els mites com es mereixen. Després de fer volar Guardiola al cel de Barcelona, va tocar la rotllana al centre del camp -la sardana mecànica, en diuen alguns- de tota la plantilla i tot el cos tècnic. Al centre no hi havia cap copa aquest cop, però no hi feia falta. Hi havia el sentiment sincer de milers de culers.

La traca final va ser quan Guardiola es va voler quedar sol al centre del camp per llançar petons a les quatre cantonades del Camp Nou tocant-se el cor. I quan es va girar per enfilar el camí dels vestidors del Camp Nou per últim cop es va trobar un passadís dels jugadors improvisat. La cirereta final van ser les 90.000 persones cantant l'himne del Barça a capella . Pell de gallina.

Reservant forces

La festa del comiat de Pep Guardiola al Camp Nou havia començat molt d'hora. Des de mitja tarda, els voltants del Camp Nou van ser un formiguer d'aficionats blaugranes que van voler deixar el seu missatge de suport i agraïment al tècnic de Santpedor en uns murals instal·lats per la directiva del Barça en diferents zones de l'esplanada de l'estadi.

Un cop dins del camp, poc abans de l'inici del partit, els videomarcadors van emetre un vídeo molt emotiu que va fer Barça TV el dia que Guardiola va anunciar que no renovaria, i just en el moment que el tècnic treia el cap pel túnel de vestidors i trepitjava la gespa, a la graderia del lateral es va desplegar una pancarta gegant amb la foto de Guardiola, l'escut del Barça i un text curt: "T'estimem, Pep".

Un cop ha començat el partit, i durant bona part dels 90 minuts, el públic va reservar forces per a la traca final. Pocs càntics, pocs "Guardiola, Guardiola". Tot el que va passar des que l'àrbitre va xiular el final del partit fins que el tècnic va enfilar cap al túnel de vestidors ja forma part de la història del Barça. Guardiola segur que no serà l'últim cop que trepitjarà la gespa del Camp Nou, i la incògnita que planava ahir a l'estadi era que quan torni ho farà com a president. El temps ho dirà.