Esports 30/11/2014

Fins quan?

Carles Viñas
2 min

Autor Del Llibre ‘tolerància Zero’L’acció d’un centenar d’aficionats radicals matalassers que va acabar amb la mort d’un seguidor deportivista, Francisco Javier Romero, Jimmy, ha sacsejat un cop més el futbol estatal. L’assassinat del membre de Riazor Blues a mans d’ultres del Frente Atlético ha tornat a posar damunt la taula el fenomen de la violència al futbol. Lluny de condemnes i gestos altisonants que no duen a res, el cert és que d’ençà de l’eclosió dels grups de seguidors radicals els diversos agents implicats miren un cop més cap a un altre costat. Malauradament, les morts al futbol no són una novetat. ¿Potser trenta anys no han estat suficients per implementar polítiques i estratègies per eradicar-ho? ¿Estem davant d’un fet esporàdic o un episodi previsible que es podria haver evitat? Que la Comissió Estatal Contra la Violència a l’Esport declarés el partit Atlètic-Deportivo de baix risc potser ens ajuda a comprendre-ho tot plegat, atès que des dels inicis dels anys vuitanta les institucions, les forces de l’ordre i la RFEF han anat a remolc abordant el fenomen amb urgències i des del desconeixement.

Des de la seva fundació el 1982, el Frente Atlético es va identificar amb l’extrema dreta. Així, són habituals a la seva graderia -tot i estar prohibides per llei- les exhibicions de simbologia neonazi (banderons que reproduïen soldats nazis o pancartes en honor a la División Azul), càntics vexatoris contra catalans i bascos, ostentacions de banderes preconstitucionals i cançons que feien befa d’Aitor Zabaleta (assassinat per ultres d’aquest grup el 1998), entre d’altres. Un Frente Atlético que en més d’una ocasió ha estat elogiat per ser la “millor afició d’Espanya”. Durant aquests anys, els ultres blanc-i-vermells també han tingut el suport de la directiva del club. Des de l’arribada a la presidència del desaparegut Jesús Gil, el 1987, van gaudir de certs avantatges i aixopluc. Tot i que les relacions amb la família Gil han patit alts i baixos, els radicals matalassers sempre han estat tolerats. Una empatia que han tingut també amb els futbolistes, els quals al llarg dels anys han agraït el suport que reben des del gol sud del Calderón.

Per tot plegat dir que la mort del seguidor gallec no té res a veure amb el futbol és una fal·làcia. Reduir l’assassinat a una simple bretolada desvinculada d’aquest esport no respon a la realitat i impedeix trobar la clau de volta per solucionar el problema. Esclar que per fer-ho caldria assumir responsabilitats i reconèixer certs errors. De ben segur que, un cop més, tornarem a sentir bones paraules i crítiques contundents. En això quedarà tot, i qui dia passa any empeny. Mentrestant a la Corunya una família pateix la seva pròpia tragèdia. ¿Fins quan durarà la connivència i la tolerància?

stats