Publicitat

Casualitats de la vida, el tècnic i la periodista van estrenar càrrec i s'han acomiadat el mateix dia

Guardiola vist per Terribas

El 8 de maig del 2008 Guardiola es va convertir en entrenador del Barça i Terribas en directora de TV3. La periodista, que també s'ha acomiadat avui, va fer la glossa quan el tècnic va rebre la Medalla d'Honor.

Podrien haver esperat uns anys a traslladar-te el pes de la responsabilitat d'aquest reconeixement. Però intueixo que l'esperit amb què la mesa del Parlament ha decidit aquest guardó té poc a veure amb els rendiments professionals. Però ho crec després d'haver-me capbussat en la percepció social d'aquesta persona i haver-lo relacionat amb el moment que estem vivint. Travessem una situació social complexa, en què dia a dia copsem el desencís i la incertesa de milers de joves. És per això que aquest vespre té tot el sentit mirar de fit a fit una lluita per la superació, per la il·lusió i pels reptes. És evident que el context de cadascú, sigui quin sigui, és diferent del context del Pep, però avui no analitzem la situació personal d'una figura de la nostra generació, sinó la seva actitud vital.

La meva feina m'ha permès comprovar que a les persones se les entén quan s'ha comprès l'entorn en què van créixer, i la família del Pep, des dels avis fins als pares, ha estat un motlle sensat i planer en el qual ell s'ha forjat. Recordo el dia que celebràvem les sis copes i el seu pare, el Valentí, posava aigua al vi preveient que poguessin venir temps difícils. Aquest tocar de peus a terra ha acompanyat sempre el Pep, que va entrar a La Masia amb 13 anys i va tenir la sort de rebre un bon consell dels seus entrenadors del Nàstic de Manresa, Antoni Marsol i Ramon Casado: "No trepitgis ningú, però no et deixis trepitjar." Això és el que fa que s'hagi guanyat el respecte dels seus companys de professió. Però no ha estat sol en aquest viatge. L'han ajudat persones com Josep M. Fusté, Àngel Mur, Josep M. Orobitg, Evarist Murtra, Emili Ricart, Paco Seirulo, Ramon Cugat, Manel Estiarte, Tito Vilanova i tants d'altres. Tots ells han assumit la filosofia de vida que els anava marcant -primer de nen, després de jove i ara en plena maduresa- aquell escardalenc de Santpedor que colpejava totes les portes de la plaça amb la pilota.

Sens dubte, aquell nen que va créixer a La Masia des del 1980 va haver d'aprendre a conviure amb l'exigència permanent. Quan el 16 de desembre del 1990 Cruyff el va fer debutar, va fer-ho perquè el mister havia captat la capacitat de lideratge d'aquell nano que era capaç de saltar al camp i, amb la pilota als peus, mirar a dreta i esquerra i organitzar el joc que el va convertir en un mític 4. Però no ho havia tingut fàcil. Cruyff recorda que es podria haver quedat a mig camí, perquè quan va preguntar qui era el millor del futbol base li van respondre: "Guardiola". Però ell no el veia jugar ni al Barça B ni al Juvenil. I el Johan va dir: "No dieu que és el millor? Per què no juga?" I li contestaven: "Sí, és el millor, però no té físic". I Johan Cruyff els va dir: "Si saps jugar, per què necessites el físic? El físic ja vindrà..." I el Pep va pujar al primer equip, no sense haver de lluitar per compensar amb el cos la velocitat del seu cervell. Fins i tot el dia que debuta, en un amistós, quan acaba la primera part pensa que no ha desentonat, i el Johan, exigent fins al límit, li diu: " ¡Has jugado más lento que mi abuela! " És un record que em traspassava l'amic Antoni Bassas.

Tenia només 21 anys quan va jugar i guanyar la final de Wembley. Què es podia dir? Què es podia dir al balcó de la Generalitat? Com es podia traspassar als ciutadans aquella emoció? I va ser ell qui va convertir aquella Copa en referent de la catalanitat, recuperant la frase de Tarradellas: "Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí!" Insisteixo, aquell nano tenia 21 anys!

Amb 23 ja representava l'esperit de l'equip, i és per això que Joaquim Maria Puyal el maig del 1994 li va dedicar Un tomb per la vida fent testimoni tot Catalunya del discurs coherent d'aquell jove. Una setmana abans d'aquella final d'Atenes el Pep capità deia: "L'entrenador del Barça ha de ser molt exigent. Podem guanyar la Champions o no, però hem de lluitar fins al final, ser-hi a prop, i el que ho fa possible és la regularitat. A cada partit ens ho hem de jugar tot. Aquesta és la mentalitat. Penso que els èxits són en part per la qualitat futbolística, però sobretot per la qualitat humana. En les circumstàncies difícils, això és el que fa que te'n surtis [...]. Creure-hi et dóna la força".

Aquell dia ja donava ordres simpàtiques als seus companys d'equip que eren més grans que ell, el Txiki, el Nadal o l'Andoni Goikoetxea. Hi ha una imatge d'aquella nit que és impagable. Miquel Àngel Nadal es mira serenament el Pep i diu a l'espectador: "El futur del Barça és aquí". Quanta raó tenia! Era ben jove, però tenia ànima d'entrenador: analitzava cada partit, se'ls gravava i s'emmirallava en els que tenien un rol organitzador, líder, com Michel Platini, de qui guarda amb zel una samarreta. Platini d'ell va dir en una ocasió: "És un dels meus, perquè vol que el tracte de la pilota sigui correcte".

Amb el Dream Team va poder aixecar moltes copes i fer un llarg aprenentatge al costat de Koeman, Laudrup, Amor -un dels seus referents-, Figo, Txiki, Stòitxkov i tants d'altres, dirigit pels seus amics Cruyff i Rexach. Però un dia de juny del 2001 va comunicar la seva decisió de deixar el club. Havia passat per una lesió duríssima als isquiotibials, tot això emmetzinat per l'esport nacional de difondre rumors desagradables, que no va respondre. La seva etapa com a jugador arribava al final i així ho va decidir, lliurement, com sempre.

Comença aquí la seva etapa més complexa i solitària: decideix anar a jugar a fora. Fa un salt al buit. Un salt de futur: vol viure en altres entorns, vol començar de zero. Se'n va per convenciment personal, sense coixins, sense catifes. I si m'ho permeten, amb un comiat que no fa justícia al gran jugador que des de nen havia aconseguit Lligues, copes i la primera Copa d'Europa amb el Dream Team.

El destí el porta a Brescia. Pel Pep, Itàlia és un país que estimarà i que patirà, un país on afortunadament tindrà al costat el suport de Cristina Serra i dels seus dos petits, la Maria i en Màrius, i també el del seu amic inseparable ara, Manel Estiarte, perquè allà demostra realment la seva fortalesa i integritat.

Ho recorden? Positiu de nandrolona el 2001. Què respon Pep Guardiola? "Demostraré fins al final que jo no he pres res per jugar". I ho va fer per la via judicial ordinària. Tothom li desaconsellava emprendre aquesta via, però mai no li va passar pel cap no fer-ho. Era imprescindible guanyar aquella guerra. Va ser un calvari legal fins a l'octubre del 2007, en què aconsegueix l'absolució. No volia que quedés cap ombra sobre la seva professionalitat i ho va aconseguir sense deixar de jugar. Va ser un any al Roma, després Qatar, i finalment es retira a Mèxic. L'absolució arriba l'octubre del 2007. Aquell dia deia: "He après una lliçó: tot costa molt, però quan un sent i sap quina és la veritat, ha d'anar fins al fons, costi el que costi. Ara sóc feliç. Tinc una tranquil·litat absoluta i ho recordaré amb un somriure perquè ho he lluitat".

Llavors ja s'havia retirat com a jugador. Ell sempre havia tingut un somni: entrenar. I ho estava fent amb el filial del Barça. La pau que li va donar haver-se alliberat d'aquella ombra el va fer imparable. D'aquella lluita en va treure unes eines que ara té incorporades i ajuden els jugadors que estan a les seves ordres: Creure en la veritat i en la capacitat de cadascú, diguin el que diguin. L'autoritat moral estava guanyada, i aquesta no te la treu ningú, encara que no guanyis títols.

Però al marge d'aquesta fortalesa interior, tenia les qualitats humanes i professionals dels grans directors d'orquestra. Sap dirigir, sap riure, sap emocionar, sap viure, sap cedir terreny i sap comunicar el que sap. Aquestes aptituds la directiva de Laporta les va intuir. No va mirar enfora per buscar un nou tècnic, va resistir les crítiques i va confiar en Guardiola per remuntar aquell vestidor. L'espantaria el repte? Afortunadament va tenir raó el seu amic Jordi Basté, que quan el Pep era jugador ja li retreia que un dels seus defectes era que mai no sabia dir que no. No ho va fer. Va assumir l'aventura en un moment complicat. I va prendre decisions impopulars, però va retornar al vestidor la confiança en un equip humà, alegre i lluitador. La nit que va saltar al camp per primer cop amb el primer equip va repetir tres vegades la seva promesa als socis: "Persistirem. Persistirem. Persistirem". Havia demostrat que ho podia fer. Era la primavera del 2008 i havia nascut la seva tercera criatura, la Valentina, nom que feia justícia al coratge que havia d'afrontar tota la família.

Guardiola ha complert amb escreix la seva promesa. Aquest objectiu, la persistència, l'ha sabut encomanar a tota una generació que treballa per tirar endavant. Com diu Messi, ens ha encomanat l'entusiasme que demostra en cada una de les seves actuacions, i això ens ha fet forts. O com resumeix Iniesta, transmet coneixements, passió i sentiments, és a dir, tot. Escoltar-lo amb aquest convenciment té, n'estic segura, un efecte contagi. I espero que es mantingui perquè, ara més que mai, aquest país nostre necessita persistència, abnegació i sacrifici. Escriu l'admirat Ramon Besa que "la grandesa de Guardiola és haver aconseguit que l'afició no visqui pendent dels títols sinó de sentir-se orgullosa de pertànyer a un equip que juga d'una manera tan particular, noble i bonica, un tresor per a un poble, el català, que sempre ha trobat fórmules mixtes, en l'esport, en la política i en l'economia, per combatre el corró imperialista". Aquesta és la clau de l'empatia que ha generat el Pep amb el país. Que ningú ho oblidi: el com es fan les coses ha de pesar tant com el que s'aconsegueix. Però aquesta responsabilitat li pesa, perquè en paraules de David Trueba: "Només vol ser un bon entrenador. La resta de coses, les bones i les dolentes, li tira al damunt una societat mancada de models, farta de tramposos, de pocavergonyes, de gent que imposa valors d'egoisme i egolatria, des de la tribuna privilegiada de la televisió fins als mitjans o els negocis o la política. Ell pertany a aquesta societat. I la dignifica, d'una manera molt simple, mirant de fer bé la seva feina. Amb la mateixa callada dignitat amb què un bon paleta com el seu pare, sense que ningú aplaudeixi, posa un maó sobre el ciment".

Aquestes dues cites em semblen encertades per entendre què significa el Pep avui per a la societat. En moments de desànim i d'errors que tenen conseqüències sobre la vida quotidiana de milers de persones, la feina callada d'un equip de gent dirigit per un esperit noble ens han d'ajudar. L'esperit noble, l'alquimista, és Pep Guardiola.

Que la vida et regali un camí ben llarg i que el poble de Catalunya pugui continuar gaudint de tu amb el cor i amb el cap. I tu i jo ens trobarem un dia, tranquils, menjant-nos una truita a casa d'algun bon amic... perquè també en això hem tingut la sort de compartir amistats que ens han assenyalat quines són les coses imprescindibles. La resta, soroll o música. Si pot ser música, millor. I si pot ser la que et faci quedar-te a prop nostre, encara millor per a tots nosaltres. Però si no, vagis on vagis, que t'acaronin els estels. Moltes gràcies.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT